Fuster, el cagalló de l’Estatut o el cadàver de l’autonomia valenciana

Sent un infant em va arribar una versió desconcertant sobre les conseqüències que tindria el naixement de la nova autonomia. Segons aquesta versió, des d’aquell moment mateix caldria pagar dues vegades impostos, una a Madrid i una altra a València. Es tractava d’un punt de vista simple i, alhora, crec que bastant estès entre una població que no havia conegut més política que la de la dictadura, ni més valencianisme que el de l’exaltació dels tòpics regionalistes ja coneguts. La dreta política, això és l’Aliança Popular de Fraga Iribarne, l’actual PP d’un ‘valencianismo’ tan abrandat com el de Barberà o Alberto Fabra, tenien una teoria encara més terrible: les autonomies eren una amenaça per a la unitat d’Espanya.

Van ser, doncs, en línies generals, els partits de l’esquerra –i encara no tots-, i alguns elements procedents del liberalisme, els que impulsaren el procés autonòmic. Un procés que fou accidentat, marcat per la violència de l’anticatalanisme atiat des del Ministeri de l’Interior, la UCD, UV i AP. Un procés que acabà amb l’execució política del primer president del Consell, Josep Lluís Albinyana, a mans del seu propi partit ateses les seues vel·leïtats valencianistes, amb l’exclusió del nacionalisme per la via del 5% i amb la imposició de l’univers simbòlic del bloc conservador. Els socialistes administraren aquella herència acovardits, estretament vigilats per Las Provincias, ben sovint condescendents amb Las Provincias diari a qui no li faltà el finançament públic, i sempre sol·lícits als desitjos de Madrid.

Amb aquest panorama és lògic que l’autonomia no fera feliç als qui potser més l’havien desitjada. La dreta l’havia segrestada i l’amenaçava amb el garrot del ‘blaverisme’. El desencís es va apoderar dels més entusiastes i el valencianisme, convertit en una ideologia proscrita, va començar la seua llarga travessia cap a enlloc. El mateix Joan Fuster en una ocasió va qualificar en Qué y Dónde que l’Estatut valencià era, literalment, “un cagalló legislatiu, una merdeta” i que de textos pornogràfics ell en coneixia molt millors que la Constitució espanyola i que el mateix Estatut. Unes opinions que anaven lligades, segons va confessar l’assagista anys després a Toni Mollà, a l’autoengany que va representar viure en directe i en persona la Transició, amb unes masses que, com sempre, “continuaven sense interessar-se per res”.

Com siga, l’artefacte autonòmic, malgrat els recels provincials, permetia una certa representació unitària del conjunt del tot imprescindible per abordar un procés de reconstrucció del país. El valencià entrava a l’escola per primera vegada en la història malgrat fer-ho de manera un punt vergonyosa i sota l’amenaça permanent del PP i d’Unió Valenciana. Ens dotàrem d’una televisió i d’una ràdio públiques. Comptàvem amb uns recursos econòmics susceptibles de ser destinats a impulsar la nostra economia, millorant així les condicions de vida de molts dels nostres ciutadans.

Després del pas del PP per les institucions valencianes, l’autonomia és un cadàver mal maquillat, a la nevera, esperant ser conduït al tanatori. Zaplana i els seus successors no han deixat estaca en paret. Estem en la bancarrota més absoluta. Els diners se’ls han engolit els macroprojectes faraònics, la Gürtel del PP, l’Emarsa d’Enrique Crespo, Rita Barberà i ‘tutti quanti’, els gestors deshonrats de la CAM i del Banc de València. Els diners de tots se’ls han endut una banda de malfactors sense escrúpols.

Mal finançats des de fa dècades, com han demostrat economistes com Rafael Beneyto o Vicent Soler, encapçalem el deute de l’Estat i, també, és clar, liderem les estadístiques de la misèria en els territoris de les Espanyes. Depenem més que mai d’un Estat centralista, en mans d’un partit disposat a amagar dessota l’estora els desficacis de les sucursals que tan maldestrament han administrat.

El PP ha decretat també la condemna a mort del valencià a l’escola després d’anys de marginar-lo políticament i de fomentar la seua ‘patuetsització’. És una evidència per més que els sectors implicats en la seua defensa intenten no espantar el personal. És la mateixa política que vol liquidar el sistema escolar de Catalunya i de les Balears. És una ofensiva contra el català en nom d’un supremacisme cultural del segle XIX.

Ja no tenim tampoc ni televisió ni ràdio pròpies. El seu dramàtic tancament, amb quasi l’acomiadament de dues mil persones, limita enormement les possibilitats futures d’un espai comunicatiu propi. La nostra és una societat en part manipulada, en part emmordassada.

Les institucions, amb unes Corts farcides de corruptes protegits pel mateix president Alberto Fabra, són l’espill d’un país degradat, d’asfíxia.

Són massa coses juntes. En ple procés de recentralització, amb un Estat que es sent amenaçat pel procés sobiranista de Catalunya i que, a més, tem qualsevol perspectiva de reconstrucció ‘catalànica’ més que a la pesta bubònica, no podem tenir gaires motius per a l’optimisme. Per si encara no fóra poc, a l’octubre del 2012 el CIS assegurava que el 39’6 % dels valencians eren partidaris de tenir menys autonomia en el context d’una Espanya, per cert, on gairebé el 40% són partidaris de suprimir-les. De fet, sectors del mateix PP, opcions com VOX o UPyD apunten en aquesta direcció convençuts que el règim de les autonomies és l’origen de tots els mals d’Espanya.

Què passaria, doncs, si l’Estat decidís eliminar la nostra autonomia adduint, posem per cas, la seua inviabilitat econòmica? L’exemple, certament, marcaria un camí com ja ho ha fet la clausura de RTVV. O bé, si aprofitant l’avinentesa la redueixen a un parlamentet de fireta amb atribucions de caràcter merament simbòlic? El nostre president a una espècie de batlle virregnal amb poders especials de representació?… Qui ho sap.

Com siga, és evident que el País Valencià no en tindrà prou amb un canvi polític si és que aquest acaba produint-se, la qual cosa encara està per veure. El país el que necessita és una autèntica catarsi que represente un canvi de les mentalitats. Necessita unes masses que s’impliquen en la política desplaçant les velles formes, amb la voluntat de construir una societat diferent. Necessita, també, un Estatut que no siga un cagalló.


francescviadel.wordpress.com/