Una nit clara i tranquil·la amb la lluna que feia llum, Francisco Camps, sota els efectes d’una misteriosa fluoxetina amb el sabor inconfusible del poder, s’escolà en la mansió de Bernie Ecclestone en Chelsea i picà amb els nusos de la mà la tapa del seu fèretre de resina d’epoxi reforçat amb fibra de carboni. El magnat es despertà, s’incorporà i mirà fixament amb els seus ulls de serp aquell tipus de pell grogosa i amb l’aspecte d’un vanitós cap de sala del Georgian Restaurant de Harrods, un punt tocat de Pimm’s. Llavors Camps, posant-se de genolls i acotant molt el cap, li pregà a Bernie que portara fins el seu petit reialme el seu Gran Circ amb els seus Ferrari d’un roig encès i els seus templats pilots… Somiava per veure passejar vora la platja de la Malva-rosa els milionaris de Bernie abillats amb swim shorts Orlebar Brown i Paul Smiths Shoes, per veure els cossets bronzejats d’elles ben ajustats dins dels elegants bikinis Herve Leger. Estava boig per torbar-se amb l’olor del perfum Blue Shapire harmoniosament barrejada amb la dels arrossos caldosos amb gambes i galeres dels berenadors de vora mar, boig, rematadament boig per tenir el Gran Circ a la seua València del Mestalla i dels Miracles de Sant Vicent, de ‘l’escuraeta’ de la Mare de Déu i de les Creus de Maig, de bous a mitja vesprada amb berenar de casa i música de banda, de la seua València furibundament hortolana com un pebrot al forn, apassionada com un cançó de Nino Bravo.
Berni restà en silenci un parell de minuts, després esbufegà lleument contra el seu serrell, es gratà el cul amb discreció i tot seguit, posant carona de vampir entremaliat, li preguntà que què estaria disposat a fer a canvi. Camps li respongué amb la veu tremolosa que absolutament tot.
Al final de maig de 2006 al Palau de Congressos, Rita Barberà, amb el posat d’un emperador romà beneït pel déu Vulcà i davant d’una massa enfervorida de militants del PP bramà que després de la visita del papa alemany i de l’America’s Cup, la ciutat comptaria amb un circuit urbà, amb el Gran Circ, amb un Gran Premi de Fórmula 1 millor que el de Mònaco. Barberà també somiava com Camps, només que el seu era un somni aiguardentós aromatitzat amb lliri, corfes de taronja i cardamom que li feien veure el gran Casino de Montecarlo plantat al bell mig del Cabanyal allà on només hi ha carrers esbucats i esperances truncades per l’orgull.
Com fos, la bola havia començat a rodar. Bernie fins i tot va confessar sentir-se tan enamorat per aquella mena de cap de sala del Georgian, com per la guaixada Barberà, després de tot, tant distinta a la seua garota Flosi. Un amor incondicional fins al punt que sense ells a la trona, sense Camps de president, Bernie no plantaria la seua vela de circ a València. I així ho va fer saber el 10 de maig de 2007, quan a punt de signar el contracte en un acte solemne presidit pel mateix Camps, anuncià que no ho faria fins passades les eleccions autonòmiques convocades per a uns dies després. Fins aquell moment -confessà Bernie humil i dolçament- no havia tingut el coratge de dir-li-ho al seu estimat cap de sala de restaurant. Tots es van quedar amb un pam de nas. Tots menys Camps que, amb aire d’escolà d’amén, assegurà fluoxetínic i regional que ara treballaria amb més afany encara per tal de guanyar les eleccions. L’oposició s’alterà, ma non troppo, amb el posat d’una tribu d’indis del Punjab ofesos per un qualsevol governador britànic. Però, finalment, els valencians votaren Camps i tingueren aquell Gran Circ que havia de costar zero euros i que al remat ha acabat costant vora 300 milions. I els principals diaris de la ciutat cantaren la glòria de la Fórmula 1, i entre els de l’oposició hi hagueren colzades per veure passar els cotxes des de la tribuna d’honor del Veles i Vents i tothom aplaudí tots els pallassos nans del bo de Bernie i els seus trapezistes i els seus micos ensinistrats de mirada trista… Definitivament, Camps s’havia venut la tribu dels valencians a canvi d’aquell circ i la tribu, de bon grat, havia acceptat ser esclava del seu somni així com de l’ambició d’un sol home que un dia fa molts anys va ser només el fill d’un pescador de Bungay a l’est d’Anglaterra.
