El 10 de juny de 1944, cap a les dues del migdia, un destacament pertanyent a la 3a Companyia del regiment de les SS Der Führer va assassinar a sang freda 642 civils a la població d’Oradour-sur-Glane -Orador de Glana, en occità-, a la regió de Llemotges. De les víctimes, 200 eren dones i 207 xiquets, 6 dels quals nadons. Després de massacrar la població, els soldats van incendiar i destruir la vila. Els crims van quedar impunes tot i que encara ara la justícia alemanya malda per perseguir els culpables que queden. Orador és el símbol de la barbàrie nazi en el cor d’Europa. Un símbol, també, que el diable vol que oblidem.

Pot el mal penetrar les pedres, els llocs, l’atmosfera? Adherir-se als indrets per on passa igual que si fóra un vesc malèfic, corruptor? Pot impregnar el futur amb la seua ferum de carn? Definitivament, sí. Aquesta és la sensació que u té en arribar a Orador de Glana. La de la sinistra persistència del mal. Com si el que allà va passar ara fa setanta anys, continue repetint-se una i altra vegada, a cada minut, a cada segon, darrere d’un tel invisible que s’ha anat formant al llarg dels anys. Uns fets salvatgement horripilants que podem percebre nítidament més enllà dels nostres sentits. El mal mai no se n’ha anat d’Orador. El dolor encara pesa. La brutalitat.

Les runes de la vila màrtir s’aixequen enmig d’un paisatge exuberant de prats i aigua, de petits boscos i sembrats, d’ondulacions suaus. De l’Orador que va ser pròsper un dia ja no queda res. Avui, els seus edificis, s’aixequen espectrals, tristos, com esquelets d’animals dessecant-se sota el cel. A les cases i als carrers encara han quedat per sempre més les restes mig carbonitzades del que un dia va ser un lloc curull de vida, una estampa de la bucòlica França rural. Entre els murs mig esbucats s’escampa tot un univers d’estris domèstics fets malbé, rovellats, entortolligats pel foc: un bressol, una màquina de cosir, una bicicleta, un garatge ple de cotxes socarrimats, una safa, el capçal d’un llit… Ací s’aixecava la casa del dentista, allà la benzinera, allà les escoles dels xiquets i la de les xiquetes, la infantil dels refugiats del Mosa, l’estació del tramvia, la granja de Lauze i la de Laudy… avui només hi ha desolació, pedres que olen a mort…

Abans de la seua destrucció, Orador fou poblet d’artesans, pagesos i estiuejants, amb restaurants i cases d’hostes, amb comerços, quatre escoles, una bella església medieval fortificada… La febril activitat vilatana es concentrava a banda i banda del carrer principal per on regularment transitaven els combois del tramvia de la línia Llemotges-Sent Junien. Cada any, amb l’arribada del bon oratge, centenars d’obrers de les fàbriques de porcellana, procedents de Llemotges, s’acostaven fins al poble per gaudir de l’abundant pesca del Glana.

El 10 de juny de 1944 el diable va arribar a la vila per no anar-se’n mai més. A les dues del migdia, un destacament de les SS comandat pel general Heinz Lammerding va envoltar la vila i va ocupar-la. Una vegada assegurada, el brutal i sanguinari comandant Adolf Dieckmann, va donar l’ordre de concentrar tota la confiada població al Champ de Foire. L’operació va tenir lloc de forma ordenada, sense cap alteració. Fet i fet, ningú no podia pensar que anara a passar res. A Orador, per increïble que puga semblar, la guerra gairebé havia esdevingut una cosa distant i que semblava que ben prompte acabaria. D’altra banda, el fet que molts dels soldats foren alsacians i s’expressaren en perfecte francès va fer molt més fàcil la reunió del dòcil ramat.

La població va haver d’esperar una llarga i tensa hora abans que la tropa no començara a separar la gent en dos grups. D’una banda els homes i, de l’altra, les dones i els nens als qui se’ls va donar l’ordre de caminar en direcció cap a l’església. En aquell moment, l’oficial al comandament va demanar per l’alcalde. Désourteaux, s’avançà circumspecte i marxà breument amb l’oficial cap a l’ajuntament on el van informar que el motiu de la presència de les tropes no era cap altre que la suposada existència d’un dipòsit d’armes clandestí a la vila. El batlle degué témer el pitjor. Un dia abans, a Tulle, a pocs quilòmetres d’Orador, aquells mateixos soldats havien penjat dels balcons i dels fanals del carrer principal, 99 civils en represàlia per les activitats partisanes de la regió revifades arran del desembarcament a Normandia. A Orador, però, no hi havia ni resistents, ni tampoc armes. Mai no havia hagut res d’això. Ningú no sap encara quin va ser l’origen aquell rumor, com explicar les fatídiques sospites dels ocupants. Encara avui els descendents de la tragèdia es desesperen per saber-ho.

De res van servir els precs de l’alcalde. El poble havia estat condemnat aquell mateix matí, a primera hora, durant el transcurs d’un amable desdejuni d’oficials a l’hotel de Sent Junien amb alguns destacats col·laboracionistes de la regió.

A dos quarts de quatre de la vesprada els soldats van separar els homes en grups i els van distribuir en diferents estables. Mitja hora més tard els cosien a trets i, encara vius, xisclant a causa de les ferides mortals, els botaven a foc amb granades incendiàries. Les dones i els xiquets van patir el mateix martiri a l’interior de l’església, arrambats i indefensos contra l’altar. Tot seguit, la població era arrabassada metòdicament en el que va ser una llarga nit de saqueig i foc. En només un parell d’hores, els SS havien assassinat 642 persones, de les quals 200 eren dones i 207 xiquets, 6 dels quals, de bolquers, esborrat Orador de la memòria. La desgràcia va abastar també a 18 refugiats espanyols dels que mai ningú no ha sentit parlar ací.

Només uns quants veïns van poder escapar, com la senyora Rouffanche que va saltar des d’una de les finestres de l’església enmitg de les flames i els trets. Tot plegat, el relat d’aquests supervivents va fer possible que es reconstruís una història ara i adés negada amb vehemència pels propis botxins quan no foscament reivindicada pels mateixos com una noble acció de guerra.

Formalment, França va passar comptes el 1953 en el que es coneix com el procés de Bordeus. Un judici amb rivets d’escàndol que es va tancar amb l’amnistia d’alguns dels acusats, concretament de la majoria d’alsacians, tots membres dels Malgré-nou, els soldats reclutats forçosament pels alemanys. El tribunal va dictar 44 condemnes en rebel·lia. Dos oficials alemanys foren condemnats a mort tot i que la sentència mai no va executar-s’hi. Un d’ells, el tinent Heinz Barth, fou condemnat de nou el 1983, però, aviat va poder eixir a causa de problemes de salut. Barth, que reconegué com a normals en la guerra els fets d’Orador, es queixà amargament durant els seu captiveri de no poder atendre els seus néts com calia.

El veredicte obrí una ferida molt profunda entre els francesos, durant generacions, entre llemosins i alsacians. Encara avui, plana l’ombra de la matança. El passat gener, el fiscal de Dortmund, Andreas Brendel, obria un nou procés contra el fuster octogenari, Werner C. Brendel creu que aquell fatídic 10 de juny, amb a penes 19 anys, Werner va matar 25 veïns d’Orador així com algunes dones i xiquets.

La construcció d’un nou Orador just al costat de les runes de la vila màrtir, no ha restablert del tot la pau als cors dels descendents. Les runes, conservades per ordre del General De Gaulle, volen ser una denúncia permanent de la barbàrie. Des del 1999, a més, l’accés a les runes es fa des del Centre de la Memòria, una institució dedicada a la preservació del record i a la recerca històrica. Sens dubte, la seua existència dignifica les víctimes i posa en relleu la voluntat d’una societat a mantenir a ratlla el malson dels totalitarismes mitjançant el record i el coneixement. No serà fàcil. Els botxins juguen amb les cartes marcades. Compten amb l’ajut inestimable del diable, l’estratègia del qual no és cap altra que la de la banalització del mal i la imposició de la desmemòria. Oblidar és repetir la matança, assegurar-ne futures, atorgar una impunitat eterna a l’assassí. La jugada és tan perversa com efectiva. Sota l’empara d’aquesta estratègia, el revisionisme ha crescut, s’ha dignificat de manera sorprenent i amenaçadora com molt bé ha descrit Pierre Vidal-Naquet en alguns dels seus brillants articles aplegats al volum Les assassins de la mémoire (Gallimard, 1985).

És l’oblit qui alimenta les hordes de l’Alba Daurada grega o el que fa créixer els digníssimes neofeixismes de tot Europa mentre el dimoni riu i compara les cambres de gas d’Auschwitz o els marges prenyats amb els morts fets pel franquisme amb accidents inevitables de la història que cal esborrar per a continuar caminant cap al futur. Un dimoni que sovint també es capaç de negar la veritat amb desvergonyiment i cinisme.

Souviens-toi, remember… resa una làpida de pedra a l’entrada d’Orador sota un cel bellíssim.

Fotos: Francesc Viadel
Francesc Viadel

>