Als anys setanta, al meu carrer, tots els fills de jornaler tenien el futur assegurat: serien també jornalers i pares de jornalers. El futur era una certitud tan amarga com irrebatible. La majoria eixirien de les bones escoles cap als catorze, amb una bona educació, i una idea aproximada d’un món que se’ls havia explicat que es dividia harmònicament entre els qui podien i els qui no. Ells, joves i forts, s’incorporarien a les colles de collidors de taronja, sota la tutela d’uns pares envellits, amb l’alè perfumat de Fernet Branca, les ungles i les dents ennegrides, l’ànima i el cos en procés de lenta putrefacció. Elles anirien a treballar als magatzems de l’hivern, ben empolistrades igual que si anaren al ball i, a l’estiu, aclaririen bresquilleres amb el cos dissimulat sota una bata de tela fina i els cabells recollits en un mocador. Sempre quedaria també la verema a Nimes o les obres a Suïssa o les fàbriques alemanyes o la marxa i l’oblit perpetu. Per als fills dels jornalers els dies serien per sempre més monotonia i ràbia, camp i magatzem, por dissimulada, resignació i ignorància, astúcia de l’animal acorralat, lluita entre la vilesa i la necessitat de viure, treball i cant, perquè val a dir que al món dels jornalers se cantava i molt…
Adiós España,
La Rosa del Penal,
Un beso o una flor… Un dia tot semblaria aturar-se i arribaria la fira amb els seus barracons de tir i les seues ‘muñecas chochonas’ i les curses de motos i també les de cambrers en un circuit voretat de plataners i, encara, la Pasqua despenjant-se d’un vent aromàtic, i el Nadal fred com la neu i, de nou, un altre estiu pesant i llefiscós de mosques i becaina i sexe furtiu en el marge d’un camp o en una cambra entapissada de melons de tot l’any i dacsa. Com fos, els fills dels jornalers es limitarien a empentar la vida d’estació en estació sense esperar res a canvi, somrient amb cinisme per la sort miraculosa d’algú dels seus, estudiant aplicat sense cap padrí que havia aconseguit acabar una ‘carrera’
, contra tot pronòstic, contra tots els elements, mentre el fill de l’advocat –aquell que en altres temps fou alcalde per gràcia del Cabdill-, es col·locava en un despatx de València sense saber fer la O amb un canut; mentre la primogènita del ‘mil fanecades’ de torn es casava amb un metge del poble, fill d’un altre metge que en el seu ofici n’havia matat més que no pas salvat; mentre donaven feina en el banc al fill del banquer… Mentre els uns compraven i venien i prosperaven sobre muntanyes de cadàvers en vida i, els altres, veien comprar i vendre sense esperança de tenir mai res, ni una cadira que donar a heretar.
Així eren les coses. I els fills dels jornalers, ni encara orfes, mai no coneixerien la butaca del dentista si no era per causa d’una extracció brutal de queixal de l’enteniment, ni els metges de pagament, ni les vacances, ni els plats dels restaurants, ni cap ciutat de l’estranger, ni cap més futur que no fos aquella successió de dies i setmanes. Tothom sabia i donava per fet que això eren coses exclusivament reservades per als qui podien. Era com una maledicció heretada en un fals paradís limitat per l’escassetat de tota mena, també moral, on les fàbriques gemegaven de dolor en meitat de les planúries del país, envoltades de residus i tolls a escassos metres d’unes platges plenes de gom a gom de turistes gairebé pobres que per quatre pessetes rebentaven menjant paella al ple del sol del migdia.
El món un dia es va obrir com una magrana i, al carrer, algunes filles i fills de jornaler, en acabar de collir o d’encaixar, se n’anaven a la ciutat a ocupar les aules de la Universitat, a estudiar Ciceró o la Revolució Francesa, la gestació de les balenes o el tractament fitosanitari de les plantes, Hobbes o Keynes, el Codi Penal… Uns coneixements que només uns anys endarrere haurien estat perfectament inútils per algú fill d’uns pares amb els peus inflats d’estar-s’hi dret mirant el cel, de pells recremades, sense esperança de redempció alguna. I vet ací que alguns veïns del meu carrer es feren professors d’institut, mestres d’escola, enginyers agrícoles… Semblava que el futur de colp s’havia tornat incert i només els més astuts se n’adonaren que era un engany, un miratge.
Avui el meu carrer l’habiten fills de jornaler que ja no saben que són, insomnes, atrapats en la seua dissort, entre la resignació i una fosca i inquietant nostàlgia de la sang. Al carrer no s’ou res Hi ha uns quants solars plens de rates grosses com el puny que semblen fer un somrís d’orella a orella mentre es freguen les seues fastigoses potes. Les rates campen per tot, s’asseuen als hemicicles, als despatxos del banc, a les casernes. Als balcons de moltes cases del meu carrer veureu cartells on diu: “Es Ven”. De les bigues de moltes cambres, secretament, pengen cossos com botifarres de ceba que s’eixuguen. El futur torna a ser d’una certitud incontestable.
