Del que es tracta en primera instància, és, naturalment, de generar un clima de por, d’estigmatitzar una opció política que, pel contrari de Hitler, va obtenir uns espectaculars resultats sense necessitat d’apallissar ningú pels carrers ni d’assassinar molestos adversaris interns. Estigmatitzar, dic, perquè tot el que no s’adiga amb les velles regles del joc representa en si mateix un perill per als tripijocs habituals. Quan els representants electes de Podemos –com els de la CUP- qüestionen els elevats sous dels càrrecs públics, de fet, ja estan provocant un terrabastall en un país on per no saber no sabem ni on van a parar els diners del rebut de l’aigua. Quan Podemos, Compromís o Esquerra Unida demanen ratificar amb els vots la monarquia, el PP està pensant en la guillotina de la parisenca plaça de la Revolució. Quan la majoria dels partits catalans reclamen decidir democràticament sobre el seu futur, ells tiren mà de la Constitució i apunten.
En qualsevol cas, i com a la cançó d’Ovidi Montllor, si la fera ferotge que ve paga més –o deixa votar-, no veig perquè els pobres o els independentistes o els Testimonis de Jehovà l’haurien de témer més que als hereus ideològics del general Franco.
De passada, les paraules grosses sempre aixequen una polseguera que va molt bé per a amagar els escàndols de torn com ara el del desvergonyit alcalde de Brunete o, encara, els laments d’una societat que ni mamada es creu la recuperació econòmica Mary Poppins que es ven des de Moncloa amb la mateixa vehemència que Ramonet el dels mercats… Tot plegat, com diria Marie Antoinette, si tenen fam i no hi ha pa, que mengen pastissos. Cada dia som més Brasil i menys França.
Evidentment que darrere dels gripaus verbals d’Aguirre hi ha molt més. Fet i fotut, aquesta ‘diabolització’ de Pablo Iglesias i del seu partit contrasta escandalosament amb els elogis de la mateixa Aguirre envers el nou líder del PSOE, un Pedro Sànchez dòcil amb la situació que a penes ha sabut aquests dies explicar per què s’ha manifestat d’entre els morts. Un candidat perfecte, a mida del nou discurs sobre l’estabilitat i les bondats del consens que ens soltaran als primers símptomes veritables de descomposició junt amb les bales dels antiavalots.
La impressió de tot plegat és que el PP no té cap por de ser derrotat per Podemos. Ni tampoc que Podemos obtinga la majoria absoluta i duga Fidel Castro de gira per pobles i ciutats. Del que en realitat té pànic és que la formació d’Iglesias guanye al PSOE. Amb un Pedro Sànchez, mut i somrient com un cantant de boleros, liderant un PSOE en l’oposició i alhora hegemònic en l’àmbit de l’esquerra, tot seria molt més fàcil. Heus ací la paradoxa: el PP defensant el PSOE… les siluetes d’aquells estranys companys de llit a què al·ludia Fraga Iribarne el mateix dia que es va oblidar de totes les sentències de mort que va signar a fi de convertir-se en un bon demòcrata i un autonomista convençut.
Mentrestant, en Ferraz callen i atorguen i alguns, fins i tot, proclamen amb orgull la seua condició de membres de la casta.
