Sempre hi haurà l’excepció, el nacionalista de bona fe, el militant que sent de veritat l’esquerra, clar. Però, en qualsevol cas, la veritat és que el PSC sempre ha estat més un partit de l’àrea metropolitana –de la Barcelona mestissa- que no de la Catalunya feréstega, interior i catalana, valga la redundància. Els cas és que als socialistes quan els ha tocat ballar de veritat en l’envelat del catalanisme sense subterfugis, amb música de cobla de fons, ha preferit de bon tros i ratlla el chotis i la sevillana, no fos cas… Tot plegat, res no cohesiona tant un partit ni dóna tantes oportunitats de prosperar en el poder com un Estat amb les seues estructures immenses i les seues refrescants ombries en temps en què el sol brusent de la crisi no deixa rama verda. Res a veure amb la tranquil·litat provinciana d’una autonomia qualsevol. I si no que li ho pregunten a Joan Lerma, Ciprià Ciscar, Duran Lleida i tutti quanti.
El relleu també era molt esperat per a la resta de forces polítiques catalanes ansioses de trobar per a bé o per a mal, després d’anys sense Pasqual Maragall, un indici de vida política intel·ligent en els despatxos erms de la seu de Nicaragua. El cas és que aquell matí Iceta estava envoltat per una nodrida representació dels seus entre els quals es comptaven, a més dels habituals, l’invicte Pedro Sánchez, Susana Díaz i Ximo Puig, el secretari general del PSPV. La crònica de TV3 així ho ratifica: acompanyaven Iceta alguns dels socialistes amb més projecció territorial com ara Susana Díaz… punt i a part… Ni paraula de Ximo Puig que apareix en un parell d’ocasions, somrient a primera fila, al costat de la dirigent andalusa, en la fila del politburó on només seuen els importants i senyores.
Pense que l’anonimat de Puig en TV3 és, en certa manera, amb els matisos que hom vulga, l’anonimat dels valencians en Catalunya. Puig és menys que Pedro Sánchez, d’acord; tampoc és de casa ni un important del PSC, com ho és Angel Ros, d’acord també; però és prou més important que Susana Díaz si ens atenem a una qüestió d’interessos territorials, d’afinitats culturals compartides. Els cronistes d’aquella fugaç peça periodística obliden que, tal i com estan les coses al País Valencià, Puig podria ser el pròxim president de la Generalitat valenciana amb el suport explícit o espiritual dels nacionalistes valencians. No és descabellat ni impossible. És amb ell amb qui els catalans hauran de negociar els problemes d’infraestructura que afecten tots dos territoris, barallar-se a Madrid per evitar el lingüicidi en els nostres sistemes educatius decretat pel PP o mirar la manera de reconnectar un espai comunicatiu negat des de la visió d’un espanyolisme rabiós. A Susana Díaz, amb sort, només la tindran per Barcelona quan arribe la Feria d’Abril. A les dolentes potser la tindran enfront en el context d’una qualsevol disputa constitucionalista d’aquelles on sempre eixim trasquilats. Prou que sabem que en pensen Díaz, Sánchez i tota la patum jacobina de consultes i altres insolidàries vel·leïtats perifèriques.
Bé, tota la culpa d’aquesta odiosa irrellevància de Puig i el que penja a TV3 no es pot imputar al cent per cent als periodistes de Sant Joan Despí. Ben mirat, tampoc a Blanqueries li van donar massa importància al fet que el màxim dirigent del PSPV assistís a l’entronització d’Iceta. No he pogut trobar per enlloc ni una sola nota de premsa referint-se’n. Sí en canvi una de molt llarga estenent-se abastament amb la visita de Susana Díaz i la importància de fer més estrets els lligams entre el País Valencià i Andalusia, dos territoris, segons la nota, amb tantes coses en comú.
Així les coses, el PP valencià, faria bé de calmar-se i no preocupar-se tant pels mapes de l’oratge de la televisió catalana i més ara que els valencians ja no la poden veure.
