Des d’aleshores la batalla política del PP ha estat la d’amagar el poc que de l’accident ha deixat a la vista una instrucció judicial mediocre que si s’ha reobert és gràcies a la pressió dels familiars i víctimes de l’accident així com dels mitjans de comunicació. Fet i fet, Camps, covardament i indignament, mai va rebre les víctimes del metro; Cotino les va festejar amb intencions no sempre clares; Barberà sempre les ha defugit com si es tractara d’autèntics adversaris. En el gest duen escrita la culpa.
La periodista Laura Ballester, una professional rigorosa, obstinada, honesta, de les firmes més solvents en aquest moment en el panorama informatiu valencià, forma part d’aquest front a favor de la veritat a què al·ludíem, dels indignats -com Beatriz Garrote-, a causa de l’actuació indecent d’uns polítics i d’una administració còmplice.
Ballester du anys informant des de les pàgines del ‘Levante’ d’aquest succés ple d’incògnites. Algunes d’aquestes incògnites molt inquietants, com ara la probable manipulació de les caixes negres del tren o la increïble desaparició del llibre d’avaries. Inquietants en la mesura en què situen la nostra democràcia, la lleialtat dels nostres governants en l’abisme d’una qualsevol dictadura d’instints exterminadors. El seu llibre Lluitant contra l’oblit (Sembra) és valent, un relat escrit amb rigor, sense estridències gratuïtes, avalat per dades, en què intenta donar llum, posant contra les cordes la feble, enganyosa tesi oficial sobre la imprevisibilitat i inevitabilitat de l’accident. Mai no et cregues res, deia l’irlandès Claud Cockburn, fins que ho neguen oficialment.
A Ballester no la mou la compassió, ni l’ànim justicier, sinó la veritat, corpresa tal volta en veure que les víctimes del 3 de juliol continuen transitant, encara avui, per un laberint burocràtic inescrutable, menystingudes per una Generalitat a la defensiva, permanentment qüestionades per una Administració de Justícia que a casa nostra no sempre s’ha caracteritzat per la imparcialitat de tan contaminada com ha estat per les estructures més profundes i atàviques del poder. Ningú com ella coneix de tant a prop el cas, de manera solvent, les dades tècniques, l’entrellat polític i judicial, les misèries.
No cal dir que aquest gran reportatge, hereu de la millor tradició periodística, en la línia del new muckraking, era del tot necessari, com un antídot poderós contra la ignorància i la resignació, contra el secular adotzenament col·lectiu dels valencians, tan propensos per altra banda a la canibalització o la frivolitat més suïcida. Tot plegat, durant quant temps els valencians van mirar-se l’accident, justament, com una tragèdia imprevisible i inevitable?. Potser com el resultat d’una absurda conspiració? Apàticament? Sense clemència cap a les víctimes talment com si aquells morts de la línia 1 no foren també els seus morts?. Doncs, malauradament, durant molts anys, fins que el periodista Jordi Èvole va confrontar la societat valenciana amb els fets, com ara fa Ballester. Només llavors s’ha aconseguit que la plaça de la Verge s’omplís moltes vegades de ciutadans per a reclamar justícia i no per a vitorejar l’acostumada cohort de dirigents superbs.
Probablement, el llibre de Ballester, un al·legat contundent per la decència, no farà que Camps isca de la cova on es reclou, ni accelerarà el procediment judicial, ni, per desgràcia, restablirà en tota la seua magnitud la dignitat d’unes institucions que en aquest tema han estat arrossegades pel fang de la immoralitat. Amb tot, el llibre de Laura Ballester continuarà sent necessari, imprescindible en un desitjat i urgent procés de redemocratització de la societat valenciana que torne la dignitat als ciutadans i castigue, ni que siga moralment, els delinqüents de qualsevol condició, que acabe amb els abusos del vell autoritarisme.
