Tots Sants

Tots Sants solia arribar cavalcant a lloms del fred i la llum. Un fred de poca importància que potser s’acovardia i tot amb el sol tebi del migdia. Hi havia, també, el cel, lleument empastifat de tot el repertori del color morat, tèrbol com una aigua de rentar pinzells. D’això -tal i com ho recorde- ja fa quasi quaranta anys quan aquell dia assenyalat, el pare, sent jo un xiquet, solia portar-me al cementeri nou a visitar els nostres morts que, com els d’Espriu, reien d’estar sempre junts.

Al cementeri vell, just a l’entrada del poble junt a l’antic llatzaret, ja no ens quedava ningú. Aquell era –i és- un cementeri solitari, sense a penes visitants, de murades rebentades per l’heura i la humitat, xiprers vells i carregats de pols, làpides esquerdades, cementeri de morts oblidats. Ben al contrari, del cementeri nou, on jeien els nostres, podríem dir que tenia l’alegria d’una fàbrica en plena producció, la d’un magatzem curull de novetats, la d’un carrer de volta en un dia de festa major. Els jornalers, sempre sarcàstics amb al destí, com enfilldeputats, feien burla anomenant-lo la Casa Blanca. Feia gràcia pensar en aquella fortalesa, que semblava surar entre el cel i una mar arrissada de tarongers, com en la residència de l’home més poderós de la terra.

Per Tots Sants, definitivament, el cementeri rebentava pels quatre costats. Jo el passejava ben agafat de la mà del pare, una mica encongit, amb els ulls molt oberts. M’anguniejava aquella olor de flors estantisses, d’ossos podrits i algeps fresc, aquell lloc secretament habitat per insectes sinistres i rosegadors. Però també m’entretenia llegir els noms d’uns hostes tan particulars, noms elegantment composats sobre els marbres amb lletres de metall daurat o d’argent, amb cal·ligrafies un punt pretensioses. De vegades, em corprenien els rostres somrients dels morts, pletòrics de felicitat, sobretot dels que havien faltat joves o encara infants a causa de la temuda meningitis o d’un accident… Perseguia, també, amb l’ajut del pare, l’ombra dels ancestres: ací el besavi, allà un oncle, i un altre oncle encara, al girar el pare del meu pare vençut l’any 1968 per un càncer de pulmó, molts pocs mesos abans que jo nasqués.

En algun moment, just abans d’abandonar el recinte sota la mirada dels àngels assassins que escorten el descans dels més rics, el pare sempre acabava dient, solemnement, que allà és on finalment havíem d’acabar tots, en aquell indret. La sentència tenia un punt de mala llet proletària, de sentida revenja.

Per Tots Sants, en aquell món, festejàvem la mort, com si la mort fos cosa de celebrar. Era el temps en què aquesta encara visitava les cases luxosament guarnides amb els elements sinistres de les vetlles. El temps en què la mort era noticia de córrer de porta a porta, lleugera i juganera com una papallona de dol. Molt abans que la mort no fos un cotxe funerari atrapat en un embús de trànsit camí del cementeri, un rumor d’escala de veïns o un secret a veus.

Des que va morir el pare ara fa disset anys, un u de setembre de botorn, de mosques i sal, puntes fredes de cigarreta i insomni, no he trepitjat aquell cementeri. No sé si podria. El pare jau en un nínxol ni molt cap avall ni molt cap amunt, com ell volia, adduint qüestions de confort que no sabria ara i ací explicar. Manies de vius. Si avui anés al cementeri és segur que trobaria el pare just on el vaig deixar, amb la mateixa ganyota sorneguera i les mateixes ganes de viure.

El cementeri nou és un cementeri alegre de parets blanques, palmeres i xiprers lluents, envoltat de camps de tarongers i casetes que respiren gesmils i rosers. Per la nit, amb el murmuri de l’aigua de les séquies, si no fa massa fred, els morts del meu poble s’alcen i riuen i canten.

Francesc Viadel