El cas és que Rodríguez s’hauria pogut disfressar de Chaplin o Aznar, de Cantinflas, de Rita Barberà transvestida de l’actor Xavi Castillo o fins i tot de Lola Flores -segons etziba ell mateix en defensa pròpia- però, no, va escollir el caporal de Bohèmia, un dels personatges més repugnants de la història de la humanitat. Estic segur que el regidor en cap moment va voler ridiculitzar el dictador -com assegura tèbiament-, però, tampoc enaltir-lo. De fet, estic quasi convençut que Rodríguez, en realitat, a penes sap res del fill del duaner austríac. Segur que mai no ha llegit l’acreditada biografia del doctor en filosofia, Werner Maser, o la més internacionalment coneguda de Joaquim Fest. Segurament, que deu desconèixer també la imprescindible obra de Raul Hillberg, L’extermini dels jueus d’Europa, les reflexions sobre l’holocaust fetes pel sociòleg polonès Zygmunt Bauman, per Léon Poliakov, l’obra sobre el comandant en cap de Treblinka de la periodista Gitta Sereny o els commovedors textos d’Eli Weisel o Primo Levi. Per a Rodríguez, Hitler, no passa de ser una xarlotada, una icona més de la cultura contemporània amb una enorme capacitat de provocació, un element més pertanyent a l’àmbit d’una certa pornografia política, com ho és la salutació a la romana tantes vegades exhibida per alguns dels seus mateixos confrares de partit. Tot plegat, fer-se passar per nazi, fer el nazi, disfressar-se d’Hitler, no deixen de ser “xiquillades” que diria, fent-se el gallet, Alfonso Rus només per salvar del foc alguns dels cadells del seu partit amb menys cervell que un mosquit. Són, si es vol, excessos de joventut com el que va cometre César Augusto Ascensio, alcalde de Crevillent i expresident de la Diputació d’Alacant, quan el 1979 va assegurar en el diari Información que això de l’assassinat de sis milions de jueus era una pura falòrnia del sionisme internacional.
El problema de fons és que la ignorància i una determinada educació político-sentimental impedeix a una enorme majoria de dirigents i arrimats del PP pensar en democràtic. El franquisme residual que habita en les profunditats abissals de les seues estructures mentals insensibilitza a molts davant de qüestions com la del genocidi dels jueus en l’Europa del segle XX, els abominables crims del franquisme o, fins i tot, les conseqüències darreres d’un darwinisme social que alguns dirigents reivindiquen amb entusiasme malaltís. Insensibilitzats i estupiditzats fins a l’extrem que són capaços d’acusar de nazis els activistes contra els desnonaments o els membres d’una penya gastronòmica de Donosti com qui alça la cama i solta un pet. Estúpids fins al punt de no reconèixer en la pròpia pell les traces d’una ideologia que va servir de cobertura a un genocidi hispànic, que va donar suport incondicional al nazifeixisme del darrere segle.
No tenen remei i el pitjor és que mai saben -ni ells ni nosaltres- quan van vestits de paisà i quan van disfressats.
