La primera reacció del govern espanyol i el seu entorn espiritual a la consulta del 9N ha estat negar-la. Per a Rajoy, Soraya de Santamaria i
tutti quanti, la consulta del diumenge passat amb els seus 2.305.209 votants mai no ha existit, a penes ha estat una farsa, fins i tot un colp d’estat perpetrat pel nacionalisme català en col·laboració amb l’islamisme tal i com insinuen els enfurismats diaris de la caverna. La reacció és tan estúpida com ho era també de previsible. L’autisme polític fa segles que campa als ministeris i a les seus dels partits de Madrid. És el mateix autisme que va impedir Aznar preveure els efectes devastadors de la participació d’Espanya en la guerra de Bush a l’Iraq o a Zapatero l’existència d’una perillosíssima bombolla immobiliària de la qual fins i tot se’n sabien gatets i gossets. Rajoy mateix veia “hilillos de plastelina” allà on el que hi havia eren dolls de petroli fugint del ventre rovellat del
Prestige i símptomes de recuperació econòmica on, a hores d’ara, només s’albira un paisatge aterridor d’aturats sense cap prestació econòmica, treballadors esclavitzats, desnonats i corrupció organitzada.
Doncs, sí, davant d’una de les mobilitzacions civils més importants de la història d’Europa, d’una de les expressions més gegantines de desobediència civil i reafirmació nacional que mai no s’han vist en el món, resulta que Rajoy calla mentre que qui l’ha de descabellar d’ací a no res, amb el gest d’una xiqueta malcriada, s’atreveix a assegurar que el 9N ha estat un fracàs. Les televisions i els diaris espanyols els fan el joc impúdicament i opten, també, per mirar cap a una altra banda. És ben bé com si ignorant la realitat catalana, la realitat, aquesta poguera desaparèixer.
El 9N no va ser de cap manera un fracàs ni una farsa ni un somni. Només un imbècil o un mandrós mental podria fer-se càrrec d’una afirmació com aquesta. El 9N fou, una vegada més, una impressionant demostració de força, voluntat i resistència de la majoria de la societat civil i dels partits polítics catalans, sostinguda durant anys contra un Estat decadent que fa decennis que viu al marge -o la contra- dels problemes de la seua societat, manat per una colla d’ineptes i consentit per un sistema de partits podrit fins al moll dels ossos.
Rajoy i els seus són incapaços de veure el que està passant a Catalunya perquè per a ell i els seus confrares, Catalunya, en certa manera, no ha deixat de ser -com ho era per als militars espanyols del XIX-, una feréstega Polònia situada en un extrem remot de la península ibèrica, una regió un punt rebel i provinciana a la qual no cal donar massa importància.
La qüestió per als cuiners monclovites de la realitat és ara com amagar les cues interminables de persones que es van veure l’altre diumenge a les portes dels punts de votació, com fer desaparèixer els més de dos milions de catalans que van anar a votar malgrat les amenaces, com esborrar la massa civil i radicalment democràtica que conformaren els més de 40 mil voluntaris de la consulta. Amagar, sobretot, al món i als mateixos espanyols, la voluntat ferma i imparable de poble català a prevaldre.
