Una de les pitjors coses que li pot passar a un personatge públic sota sospita és tenir una semblança amb un superdolent d’aquells mítics com “Lex” Luthor, Lord Voldemort, la reina Grimhilde, Hook el capità Garfi, Harry Lime o Cal·lígula perquè aleshores hi ha el risc que a la gent li resulte gairebé impossible dissociar l’un de l’altre. Tothom pot perdre llavors l’objectivitat i fins i tot un mínim sentit de pietat que, al capdavall, és el que ens fa persones i, de pasada, als jutges, advocats i fiscals quasi deïtats.
A mi, personalment, l’expresident de la Generalitat José Luis Olivas, sempre m’ha recordat a Oswald Chesterfield Cobblepot més conegut en la tenebrosa Gotham com El Pingüí, per la proximitat dels seus trets físics, així com de la seua galant indumentària, al característic ocell dels inclements gels del sud. Val a dir, que el Pingüí ha estat, des de 1941, un dels pitjors maldecaps de Batman, un dels dolents més temuts i amb el cap millor moblat d’aquella ciutat decadent, podrida per la corrupció i sense redempció possible.
Oswald, però, no va ser sempre així. La seua condició perversa cal buscar-la en les penombres d’una infància infeliç marcada per la solitud, per fets horribles que el van acabar per convertir en el malson que és hui. És sabut que la seua sobreprotectora mare l’obligava a portar sempre un paraigües per a evitar que morís com el seu pare, víctima d’una pneumònia que va pescar per caminar sota la pluja sense protegir-s’hi. En aquell temps, mare i fill, vivien del que donava una petita botiga de mascotes, “Birds ‘n’ Stuff”, especialitzada en ocells. Aquells animals van endolcir l’existència trista del menut. Un dia Sharkey, un dels més odiats i cruels companys de classe d’Oswald, per venjança, va matar tots els pardals. Poc després, la mare va morir i els bancs –creguem- es van cruspir el negoci de la senyora Cobblepot. Res ja no seria igual. L’odi va niar en l’ànima d’Oswald. Des d’aleshores, amb l’ajut dels seus sofisticats paraigües i dels seus ocellots ensinistrats, roba a mans plenes, conspira des del seu cau infecte amb d’altres avariciosos com ell per apoderar-se de totes les riqueses encara que això supose la ruïna i la misèria dels seus indefensos conciutadans, a penes protegits per un ingenu i voluntariós Batman.
José Luis Olivas és clavat a El Pingüí tot i que aquest mai no ha estat afiliat al PP ni Olivas mai no va tenir una botiga de pardals arrasada per la ira de la venjança ni en Montilla del Palancar -d’on és i serà- ni a la València adoptiva on el seu partit li va atorgar la gràcia perpètua del poder. Criat a les faldes dels postfranquistes Emilio Attard i Rita Barberà, va tocar la glòria gràcies a un altre foraster com ell, l’oportunista i astut Eduardo Zaplana. Aquest darrer fou qui va el va investir conseller només per tal que pogués canviar la llei de les caixes permetent l’augment de representants polítics en els consells d’administració de les mateixes, igual que havien fet els socialistes en Andalusia. Des de llavors, gràcies a Olivas, les caixes mai més van servir els interessos socials i empresarials dels valencians, convertint-se en un pou sense fons al servei d’un Francisco Camps megalòman i d’un PP llançat de cap a l’abisme de la corrupció.
I de conseller a president de la Generalitat, un càrrec efímerament heretat de Zaplana pel serveis prestats, exercit amb més pena que glòria. I d’ací, encara, de nou al món de les finances on tot el que va tocar ho va convertir en una muntanya immensa de merda. Tant és així, que a hores d’ara, a Olivas, se li investiga per haver dut a la ruïna al Banc de València, a Bancaixa, en relació al Cas Bankia i, també, per la sospitosa ampliació de capital del València Club de Futbol quan el presidia el
junker Bautista Soler. De totes les acusacions que li han fet, Olivas s’ha desentès sempre afirmant que era un president de pega que no manava res com si la resta dels mortals forem una colla d’imbècils.
Fa poc hem sabut que la fiscalia li demana tres anys de presó per un presumpte frau fiscal i un de falsedat documental, delictes que hauria comès d’acord amb Vicente Cotino, imputat també en el cas Gürtel i nebot del poderós Cotino dels caquis. Per demanar que no quede però ja veurem com acaba tot. Fet i fotut, Olivas igual pot anar a parar a la Penintencieria de Blackgate a fer companyia a Jocker, Mister Zsaz, Carlos Fabra, Luis Bàrcenas, la Pantoja, Cara de Fang o l’Home del Calendari, com sobtadament obrir el paraigües dels privilegiats de l’Espanya del No-Do i enlairar-se fins a tocar l’estratosfera, lluny de l’abast de Batman, togats i d’altres justiciers… Si finalment passa això, aquell dia a Gotham tothom serà una mica més pobre i miserable, més ignorant, més indefens. Els periodistes no deuríem llegir aventures de superherois.
