Aquell dia al xiringuito que G. regentava a la Malva-rosa, els únics clients érem B., F. i servidor. El local de G., quatre parets i una ampla cuina, tenia l’aire del negoci clandestí d’un nàufrag o d’una cantina de corsaris. G. es va posar molt content en veure’ns arribar. Va fer aquella carona de feliç camperol asiàtic i, de seguida, ens va parar taula gairebé a tocar de la sorra i ens va servir un excel·lent brut nature del Penedès com no se’n trobava cap a València on, aleshores, només es coneixia aquell cava dolç com la pega que al segon xarrup et feia saltar el cap pels aires. Després ens va obsequiar amb unes clòtxines grosses com el puny, ben sentides de pebre i llimona, i també amb unes superbes navalles i unes sépies passades per la planxa amb el seu punt de julivert.
F. quasi no va tocar el menjar. S’havia aixecat trista. Des que havia descobert que l’edat li anava traïdorament arravatant la bellesa que no hi havia matí que no s’aixequés apagada i això que encara podríem dir que era una dona molt bonica. De vegades, a les nits, quan no li’n cabia més d’alcohol i d’haixís, li agradava demostrar-ho enfilant-se damunt de la taula d’un qualsevol tuguri i posant-se a ballar provocadora, obscenament. Plorava el temps passat sobre el seu cos fràgil i escanyolit. S’admirava de la joventut, la idolatrava amb el fervor d’un pagà embogit. En alguna ocasió m’havia passat la mà per la cara i havia sospirat aclaparada per la meua tendra edat. El temps la feria de melangia i mort.
B. estava com sempre: afamegat, despert com un linx, ansiós, fastiguejat per aquell coi de ciutat, com atrapat als seus carrerons, amb el mateix neguit d’una bestiola en un laberint de laboratori. Jo el sabia ciutadà d’un univers de llengües, races… el dependent potser d’una botiga de menjar orgànic de Bowery amb Broome, a Nova York, o el propietari d’un petit cafè francès a la berlinesa Schloss Strasse o el cambrer desganat d’un restaurant africà a Saint-Germain-des-Près… i aquesta certesa em posava una mica de mal humor pel meu amic.
Aquell Nadal també fou aquella vesprada amb aquell sol moribund i l’escalfor al cos de l’aiguardent i el cel tornant-se d’un color virolat, del color dels caramels de mora… I ara pense que potser F. va parlar de Maria Mercè Marçal, no ho sé, o d’uns poemes de Patricia Cavalli o de la dona entesa com un arbre o com una arrel o de la dona sola o el foc mentre la brisaina de la mar li salava la mirada i B. apurava la que feia mil i una copes de Jack Daniels i jo em quedava embadalit amb els seus mots, la seua rauxa i pregava que de colp s’aixequés i es posés a ballar… I així que ens vam adonar de com n’eren d’estranys i de com n’estaven de sols mentre G. no deixava de somriure beatíficament i de portar més ampolles i de beneir-nos amb la seua generositat i alegria de viure.
Aquella vesprada de Nadal feia ja tres dies i tres nits que jo faltava de casa. En certa manera, mai més no vaig tornar-hi. Em vaig quedar allà per sempre més, en aquella platja, encara ara, escoltant F. en la companyia de B., mentre es pon el sol i arriba el fred.
