Diari La Veu del País Valencià
Toni Mollà o la fe civil d’un valencianista laic
Al País Valencià el periodisme d’opinió de qualitat ha tingut tant mala fortuna com qualsevol altra manifestació del pensament crític o exquisidesa de la producció textual. Les excepcions, per més excel·lides que hagen estat, no poden plantar cara a aquesta amarga realitat que compartim amb la immensa majoria dels territoris del miserable Estat espanyol, incapaços de desfer-se de l’estèril herència mental del franquisme. Que alguns personatges del feixisme local més tronat o, encara, alguns representants polítics amb la lucidesa intel·lectual d’un rar insecte ocupen llocs preeminents en les pàgines d’alguns dels pocs i principals diaris valencians, diu molt dels encarregats dels mitjans de comunicació i, també, és clar, de quins són els gustos mediàtics d’una audiència que només ha preocupat a les elits en termes de propaganda i adoctrinament.

Bé, així les coses, sense un ambient, –gairebé avui i ahir l’únic ambient que hem tingut és el de la corrupció moral- és un miracle que haguem pogut comptar amb el treball constant i rigorós del periodista i sociòleg, Toni Mollà.

La desconnexió valenciana (Universitat de València) és el seu darrer llibre, una magnífica selecció d’articles i tres assajos curts apareguts ací i allà –més allà que ací-, amb un esclaridor pròleg del catedràtic Josep-Lluís Gómez Mompart que el situa, amb tota la raó, entre els primers del gènere. Mollà, un valencianista laic amb la curiositat del científic social i la vocació d’intervenció pública del ciutadà compromès, escriu del món des del món, gairebé sempre amb una barreja a parts iguals d’escepticisme remugador i d’optimisme entusiasta. En el fons, Mollà vol creure en la possibilitat -per més remota que puga semblar- que les coses canvien. La seua, no cal dir-ho, no deixa de ser una mena de fe civil, la mateixa que va animar l’existència pública de Joan Fuster a qui tant deu Mollà com a autor i, sobretot, com a ciutadà. Els seus articles aborden problemàtiques complexes com ara l’estat del benestar, la societat civil, l’economia, l’educació o la modernitat i ho fan, ben sovint, partint des de la dura realitat valenciana. En aquest punt, Mollà, sol adoptar el to sempre antipàtic de la denúncia, tot i que, com ell mateix adverteix, el completa amb una proposta programàtica convençut, sens dubte, que hi ha marge per a l’esperança, per a un futur col·lectiu millor. Aquesta és la diferència fonamental entre voler les coses i només enunciar una suposada voluntat que és, justament, el que va fer tota una generació de polítics valencians condemnant-nos per quasi-sempre més a la realitat fastigosa de l’antic règim. Certament, observa Mollà, els governs de Joan Lerma modernitzaren les infraestructures del país, però, mai no modernitzaren culturalment la societat valenciana. Definitivament no hi hagué una voluntat de fer evolucionar les mentalitats cap a posicions, diu l’autor, de tolerància, antiautoritarisme i respecte a les minories o la simple dissidència. En molts sentits, afegiria, la nomenclatura del PSOE va projectar-s’hi negativament sobre els valencians a través de les polítiques que va articular, condemnant-los a la minoria d’edat, a viure perpètuament immersos en el magma llefiscós del regionalisme decimonònic que el valencianisme va intentar fer miquetes. Després arribaria el PP i amb ell la desconnexió valenciana metafòrica i cruelment expressada en l’emmudiment de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio i el tancament d’una RTVV que havia estat al servei de la desprogramació en termes civils dels valencians. El PP o l’establiment d’un règim corrupte, neoliberal i neofranquista fins el moll dels ossos que ha posat en perill l’existència dels valencians com a societat individuada.

No cal dir que els efectes d’aquesta desconnexió, el clima immoral i de mediocritat social que ens ha tocat de viure, han esguitat també bona part dels qui haurien d’estar liderant posicions antagòniques a les del bloc conservador. I, així doncs, a l’altra banda també trobareu, sense haver de regirar massa, els qui no poden evitar el sectarisme polític, els al·lèrgics a la crítica, els qui tot el dia tenen en la boca el sospitós: “tu si pogueres faries el mateix”. Aquesta contaminació socioambiental, amb el rerefons d’un context de ruïna moral i econòmica, projecta ombres sobre les possibilitats d’un canvi que es torna a albirar en l’horitzó després de molts anys de desesperança.

Només els ingenus poden confiar en la puresa incontestable dels propis o deixar-se dur per un entusiasme del moment sense pal·liatius. Altrament, podran canviar els partits i els governs, però, sense la voluntat de fer evolucionar unes determinades mentalitats, tal i com constata Mollà, qualsevol canvi serà només un miratge i la desconnexió un estat permanent que ens abocarà a la destrucció. Podran canviar, deia, -i hauran de canviar per força- els partits i els polítics i les mentalitats… I, aleshores, això és despús-demà, més que mai, ens caldran els anàlisis diàfans i valents de Toni Mollà.

Comparteix

Icona de pantalla completa