Als seixanta, l’incipient valencianisme d’inspiració fusteriana va convertir el lema ‘fer país’ en un autèntic ariet contra el passat, en un eslògan capaç de mobilitzar importants sectors de la societat a favor d’un nou projecte històric per als valencians. Es tractava de construir un nou país enfront de la València franquista, esclafada sota el pes d’un regionalisme políticament estèril tot i que molt rendible per a les classes dirigents. El projecte venia avalat per l’empenta d’un neovalencianisme diferent del que havia existit el 1936, “jubilat o en descrèdit” segons proclamà el 1966 Joan Fuster en un paper de l’exili, i comptava amb la complicitat de la majoria del bloc antifranquista. Alguns prohoms del règim ensumaren ben aviat el perill i es ficaren en guàrdia contra del nacionalisme democràtic. Tot plegat, aquests com les classes dirigents a què al·ludíem eren responsables, segons assenyalava Lluís Vicent Aracil el mateix 1966 en un article escrit amb motiu del primer centenari de Las Provincias, de la cristal·lització d’un ‘valencianisme’ vagament regional, sucursalment centrípet i intoxicat per una rústica méfiance anticatalane”. Un “valencianismo”, cal precisar, impulsat per una classe responsable tant del deficient desenvolupament econòmic del país com d’una “immobilització històrica formidable”, però, alhora amb una influència enorme, duradora en el temps.
Joan Francesc Mira subratllà la voluntat de protagonisme d’aquell neovalencianisme respecte d’experiències històriques anteriors com la republicana. Era un fet que el franquisme començava a boquejar i que un dia o altre acabaria desapareixent deixant un buit que necessàriament havien d’ocupar unes noves generacions. L’escriptor es refereix a un jovent amb consciència nacional en la mesura en què representava legítimament la llibertat, la veritat, el país i el poble, la justícia, la modernitat i la raó. La idea de ‘fer país’ significava, bàsicament -recorda- posar les bases del que hauria de ser una societat nacionalment ‘normal’, això és, amb quadres intel·lectuals, història, economia, suport entre les minories més actives de ciutats i pobles, educació, lleialtat lingüística, música o pintura, amb l’esquema d’un sistema de noms i símbols que visibilitzara el projecte. Un valencianisme, d’altra banda, adscrit de ple a un projecte de modernització del país alternatiu al model nacional espanyol que la majoria de veritables demòcrates identificaven amb l’endarreriment més atroç.
La Transició, amb els seues episodis confusionaris i de violència blavera extrema, a penes va permetre la construcció d’un règim autonòmic políticament molt limitat i inicialment administrat pel PSPV-PSOE des de la por, el pragmatisme i la subsidiarietat política. Els governs socialistes, bo i acceptant el marc polític imposat per la dreta regionalista i neofranquista, sense voluntat de forçar una autèntica transformació social més enllà de la que afectava a les infraestructures, es van trair a si mateixos alhora que cedien a aquella dreta assilvestrada la legitimitat absoluta en termes ideològics sobre el disseny present i futur del país.
L’entrada el 1991 a l’Ajuntament de València de Rita Barberà coalitzada amb l’anticatalanisme més ferotge representat per l’inefable Vicente González Lizondo, va suposar la paralització absoluta dels progressos de la capital del país cap a un model de ciutat moderna que hauria pogut vertebrar tot el territori. Quatre anys més tard el PP arribava també a la Generalitat de la mà d’Eduardo Zaplana, l’artífex principal de l’actual ruïna econòmica del país, el principal teòric i beneficiari d’un neoregionalisme suïcida que han seguit fanàticament personatges tant mediocres com Francisco Camps o Alberto Fabra.
Ara mateix, ja no hi ha país, ni tant sols una televisió pública des d’on explicar una qualsevol ficció de territori feliç que treballa unit mentre escolta els acords de Limno. Només hi ha desolació econòmica, institucional, la perspectiva d’un futur ben negre malgrat els esforços per desmentir-lo que es fan des dels aparells de propaganda del Partit Popular. Ja no es tracta, doncs, de ‘fer país’ sinó de reconstruir el país que no va ser, que només va poder ser pensat per unes desenes de valencians extraordinaris, per una intelliguentsia única en tot el segle XX que va encapçalar, al final de la dictadura, una autèntica revolució tranquil·la tal i com ha recalcat el sociòleg Toni Mollà.
Les enquestes anuncien un canvi de cicle polític. Per primera vegada en molts anys s’albira la possibilitat d’un desallotjament del PP de la Generalitat. El relleu institucional vindrà de la mà –si de cas es produeix- d’una hipotètica coalició de partits d’esquerres. El cas és que no hi haurà prou en guanyar unes eleccions al PP, en nomenar uns consellers nous o en engegar unes quantes iniciatives públiques enmig d’un panorama col·lectiu de desesperança. No hi haurà prou perquè la Generalitat i el país estan arruïnats, perquè l’autonomia moribunda que tenim depèn ara com ara d’un Estat amb vocació recentralitzadora. Cal no oblidar tampoc que després de dècades de neorègim polític, d’obscurantisme ideològic, bona part de la societat s’ha situat en els àmbits del pensament reaccionari justament en uns temps de crisi brutal i misèria. No era difícil que això passara perquè la nostra ha estat des de fa molt temps una societat illetrada, acrítica, capaç de girar l’esquena a les pròpies tragèdies col·lectives o de deixar-se dur per fanatismes com el de l’anticatalanisme més tronat.
Que ningú no s’enganye. El PP i els seus aliats mirarà d’atiar el foc del conflicte valencià l’endemà mateix d’abandonar el Palau, alhora que es posarà a construir el relat d’un temps daurat de prosperitat sota l’ègida dels seus dirigents. No tenen més armes que aquestes, la de la confrontació i la de la propaganda mitòmana, i les usaran amb tota la contundència, com han fet sempre, de manera deslleial i oportunista.
Al nou govern de la Generalitat li caldrà, doncs, molta valentia, solidesa ideològica, talent polític, credibilitat. Necessitarà no només de les organitzacions polítiques i del que queda d’una esquifida societat civil, sinó també dels ciutadans més ben preparats. El repte no consisteix tan sols en governar un país a la deriva. La qüestió essencial és que cal reconstruir un país: les seues institucions, el seu teixit econòmic, la seua credibilitat exterior, la seua vertebració territorial i cohesió social interna, la seua plenitud cultural i lingüística en un marc de relacions normals amb la resta de territoris amb qui comparteix interessos clars i inequívocs que no poden ser permanentment sabotejats per una colla de fanàtics o per una dreta d’un espanyolisme furibund. Construir, heus ací el repte i la tragèdia.
