Amb la guerra, però, es va acabar la bona vida i, també, totes les certituds. Miquel, que militava a Esquerra Republicana de Catalunya, com el seu pare, se’n va anar de voluntari al front de Madrid. Més tard l’enviaren al d’Aragó des d’on passà, consumada la derrota de l’exèrcit republicà, als camps de refugiats de la Catalunya Nord. L’internament a Bacarès i Sant Cebrià, el seu pas per la 106 companyia de treball de l’exèrcit francès durant la invasió alemanya fou molt dur, però, res en comparació a Mauthausen-Gusen, el camp nazi austríac conegut com el “molí d’ossos”, on va acabar anant a parar.
Allà va deixar de ser una persona per a convertir-se en un esclau, en una bèstia, en un número tatuat a la pell: el 5.329. Inicialment el van destinar a la pedrera del camp, la mateixa d’on durant anys van eixir les llambordes dels carrers de Viena. Els deportats havien de pujar a coll les pesades pedres des de la Wiener-Graben fins al camp per una empinada escala de 168 graons, coneguda com l’escala de la mort. Molts d’ells, mal alimentats i fent jornades de dotze hores diàries, morien per esgotament o bé assassinats pels guardes. Al camp, com en qualsevol dels molts que conformaven el sistema concentracionari de Hitler, la vida no valia res. Miquel mai no va poder esborrar de la seua ment aquella sensació de terror quotidiana. Com tampoc mai no oblidar la visita al camp el 27 d’abril de 1941 del màxim ideòleg de l’extermini, Heinrich Himmler. Una visita de protocol, com la d’un qualsevol director de fàbrica si passem per alt que en aquella factoria el principal producte era la mort, el resultat final d’un procés tan eficaç com absurd d’extermini pel treball.
Per Mauthausen passaren quasi 200.000 persones, de les quals es calcula que moriren 116.000 homes i 1.410 dones. Més de 7.000 d’aquests deportats eren republicans espanyols. Quan arribaren els aliat només n’havien sobreviscut, 2.184. Els que es salvaren es juraren a les mateixes portes del camp, en deu idiomes, no oblidar, mantenir viu l’esperit d’unió i solidaritat per tal de continuar lluitant contra l’imperialisme i el fanatisme, per no oblidar els milions d’éssers humans assassinats pel feixisme nazi.
A la mort els havia enviat el ministre Ramón Serrano Suñer, amb el vist i plau del seu cunyat Francisco Franco que, assabentat pels nazis del destí d’aquells presoners, es va rentar les mans adduint que fora d’Espanya no hi havia cap espanyol. A tots ells se’ls va negar l’existència, en un sentit categòric. Per a l’estat espanyol mai no hi van haver ciutadans seus en Mathausen, ni en Sachsenhausen ni Flossenbürg. Franco no tan sols va amagar la seua complicitat amb l’extermini sinó que fins i tot va arribar a atribuir-se falsa i covardament, després de la victòria dels aliats, el fet d’haver salvat la vida de milers de jueus d’origen sefardita i això mentre centenars de criminals de guerra es torraven plàcidament sota el sol de la Marina o de les costes andaluses.
La democràcia, però, tampoc no va restablir la memòria de les víctimes, ni a Espanya ni a Europa, i durant molt temps només va haver un eurodiputat, el convergent Joan Vallvé, que es va preocupar d’exigir a Alemanya una reparació moral i econòmica.
Pense de nou amb Miquel Ulldemolins. Recorde una foto seua, feta pocs mesos després d’haver eixit de Mauthausen en la terrassa d’un cafè de París. Vesteix de gris, amb un vestit elegant que li va una miqueta gran. Seu amb una cama creuada damunt de l’altra i en la mà dreta sosté una cigarreta. L’acompanya un amic, expresoner com ell, que somriu amb desgana. Ulldemolins té la mirada perduda. És una mirada d’una tristesa insondable. Ben bé, és com si encara no haguera pogut abandonar l’infern, com si fóra incapaç d’escapar a les ombres. I allà és on en certa manera encara roman, junt amb la resta de milers de republicans assassinats, si més no mentre l’oblit siga la llei i la impunitat la justícia.
