Estava sol. Perdut en la vella habitació que donava al pati i que feia alguns mesos que havia ocupat com a quarter general on ordir les meues estúpides revolucions de jove somiatruites. De sobte, Ovidi va eixir d’aquell magnetòfon horrible com el geni d’una làmpada i va irrompre en la cambra, va trencar amb la seua veu un tel de llum i pols i em va dur el jorn del matí il·limitat, el clar camí, el pregon idioma, l’alfabet fosforescent de pedres com un senyal d’esperança en la profunditat d’un fosc oceà… I aleshores, tot aquell país que feia no res que jo havia descobert en uns quants llibres semiclandestins, en el racó d’un paisatge, en unes veus antigues, va adquirir per a mi la consistència del fang assedegat d’aigua, mal·leable com un cos.
Poc després, amb l’amic Josep Manel Esteve, vaig descobrir Coral romput. L’escoltàvem vesprada darrera vesprada, sense cansar-nos-en mai, en un vell giradiscs, mentre fumàvem inofensius porros de poliol i bevíem un cafè aigualit amb gust de regalíssia. Ens aplegàvem ritualment només per escoltar Coral romput, en el seu minúscul estudi ubicat al damunt d’un incitant magatzem de roba íntima per a senyores, amb vistes a un pati on s’amuntegava la llenya de taronger, un pati amb un tros de cel i la mida d’una pàtria. Des d’aleshores, aquell cant va acompanyar molts trencs d’alba ofegats en alcohol i sexe, espais infinits de silenci.
Una nit d’agost de finals dels vuitanta, Josep Manel i jo anàrem a Xàtiva per a escoltar l’Ovidi i el Toti Soler. Férem el trajecte en tren. Creuàrem una selva de tarongers incendiada per un sol ferit de mort i arribàrem a boqueta nit, a una ciutat asfixiada en el seu propi baf. Casualment, trobàrem l’Ovidi en un bar a escassos metres de la plaça on havia d’actuar. L’assaltàrem. Mentre, ell, tranquil·lament, sopava, arrimat al taulell, un entrepà. Li explicàrem apressadament que fèiem versos i que també recitàvem i tot això i el de més cap enllà i el de més cap ací i no sé què de L’Horabaixa, la revista que editàvem ingènuament i, ell, anava assentint i mastegant. Abans d’acomiadar-nos em deixà la seua adreça a Barcelona anotada en un tovalló de paper que encara guarde en alguna capsa… carrer Sostres… “Xicon, vine quan vullgues”…
Ovidi resplendí aquella calorosa nit, i, també, Partaka, el pèl-roig del barri del Carme de València, enfundat en un camiseta curtíssima de color daurat que li venia pel melic, amb aquell aspecte de Joe Cocker un punt rural…
Havien deixat la nova cançó de banda. Els cantants feien nosa. Ell feia nosa. Aleshores, per mi era difícil d’entendre el que em deia però hui ho comprenc perfectament. Tot plegat, la nova cançó va ser cruelment sacrificada pel que s’apuntava com una mena de règim. Així les coses, la feina per a un artista controvertit i sense pèls a la llengua, s’havia convertit en un bé escàs. L’administració només volia contractar aquella jovenalla del rock en català, inofensiva i festívola, devia pensar. I ell, és clar, volia treballar, treballar, treballar… Aleshores, anava enfeinat amb Vinyoli. Es sentia atrapat pel nàufrag Joan Vinyoli i els seus versos senzills com un grapat d’arròs en l’almosta de les mans. I buscava feina. M’explicà que feia poc havia anat a dur unes cançons a un segell discogràfic, supose que devien ser les del seu homenatge a Apel·les Formosa o potser el seu disc dedicat a Joan de Sagarra. Els de la discogràfica, els molt fill de putes, li van dir que enviés una maqueta. Ovidi llavors explotà: “Els vaig engegar a la merda! Ja sabeu qui sóc, els vaig dir, si voleu alguna cosa ja em trucareu”.
El recorde una mica prim i un mica trist i una mica cansat i una mica de tot. Poc abans de l’hora de partit em va comminar a veure amb ell el Barça o, bé a anar-me’n. Vaig optar per escampar el poll i me’l vaig deixar a Sostres, a aquell pis menut i lluminós als peus del Parc Güell amb Amor, Guardiola, Stoichkov, Laudrup…
L’hauria d’haver vist uns mesos després, en un acte a favor de la llengua catalana que organitzaven els estudiants de no sé quin sindicat de filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. A l’última, però, Ovidi no va vindre i allà ens vam quedar tots sols, en aquella sala immensa, despagats. Es veu que es trobava malament. Ja estava malalt, potser. I bé, un dia es va morir, precipitadament, fent-nos una putada enorme, deixant-nos en una gran orfandat a tots els que, com ell, érem i ens sabíem un entre tants, fills de ningú que veníem del no res per anar fins al més amunt de tot.
