El 1968 poc es podia pensar el regidor feixista Juan Martí Belda que el valencià, a més de per a fer acudits i dir grolleries, podia servir també per a vehicular un sentiment de pertinença col·lectiva en les antípodes del que proclamava el seu estimat règim dictatorial o, encara, per a escriure llibres o per a expressar una clara voluntat col·lectiva de canvi. Per aquell temps el valencià encara era un dimoniet de poc témer per al
facistam local, fins i tot resultava exòtic sentint-lo parlar a un senyor de Granollers o de Ciutadella. Aquell 1968, el regidor Martí Belda, poc abans de protagonitzar la Crida com a president de la Junta Central Fallera, sembla que va dir
sotto voce que els fallers –o els partits polítics- eren tots una colla de borregos. Les versions del cas difereixen, però, el cert és que en el moment en què va iniciar el seu parlament, un grup de joves pertanyents al clandestí Partit Socialista Valencià al qual es va unir part del públic, va escridassar-lo per parlar en castellà alhora que exigia que l’acte es celebrés en valencià. Els crits acabaren convertint-se en insults i la Crida en un problema d’ordre públic just cinc anys després que Joan Fuster fos cremat en efígie pels fallers en un acte medieval orquestrat pel mateix individu.
El regidor Juan Martí Belda.
La protesta no li va fer gota de gràcia a l’alcalde, el falangista madrileny Adolfo Rincón de Arellano, i Martí Belda, un autèntic manifasser de la festa fallera, a punt va estar d’anar d’un bac al carrer. Vés per on que l’acabaren salvant els mateixos fallers els quals, de manera aclaparadora, van donar-li suport contra la pretensió d’Arellano de substituir-lo. Els fallers sempre han sigut així de rebels.
Així les coses, Martí Belda va continuar palpotejant las “fiestas josefinas”. Fou l’introductor del vestit faller de panderola, el regulador a colp de cronòmetre de la insofrible Ofrena, el qui va popularitzar la senyera blavera dins de la festa i, molt d’ull, el promotor de la Olimpiada de l’Humor que, vés per on, va guanyar en la seua edició de 1973, una jove Rita Barberà, aleshores només la filla d’un dels falangistes de més renom de la ciutat, el periodista José Barberà Armelles.
El règim i la dreta local es preocupà des d’aleshores, i com sempre, que el valencià no passara de ser una anècdota dins la festa. El perseguí com quan el 1973 el president de la Junta Central Fallera, Pascual Lainosa, suprimí el concurs de teatre organitzat per la comissió Corretgeria-Bany dels Pavesos amb el patrocini de la fundació catalana (ai!) Castellblanch o el boicotejà com quan el 1989 les falles adoptaren, sota la influència del colèric Vicente González Lizondo, la normativa despetorrada de l’Academia de Cultura Valenciana bandejant les Normes del 32.
El 2015 Rita Barberà, la musa de l’humor del 73, ha superat tota sola en un arravatament d’inspiració-espiració totes les putades que la reacció havia infligit tradicionalment a una llengua maltractada des de ni se sap quant de temps i que, malgrat tot, encara planta cara sempre que pot. La qüestió és que no n’ha tingut prou en fer el ridícul amb la seua Crida-Rita, en què mig món haja tingut la impressió molt realista que va eixir a les Torres de Serrans fins a les celles de Beefeater. No n’ha tingut prou amb que mitja humanitat celebre, des de la plaça major fins a les grades del Mestalla, la seua suposada i alegre afició al mam. No. Volia més. Li calia fer bandera del despropòsit, escamallar-se damunt la llengua del país que ha maltractat des de sempre i pixar-se-la tota de dalt a baix. I d’ací que els seus regidors, la majoria uns acreditats llepaculs que viuen o moren en funció del favor de la seua cap de files, s’hagen inventat unes xapes on es pot llegir, al costat d’un retall de la senyera,
I love caloret faller… Les portaven tots l’altre dia a la ‘mascletà’, amb orgull i ostentació, sense un bri de vergonya. Era ben normal que tragueren pit. Barberà els ha agraït l’amanyagador gest i Rus s’ha felicitat donant saltets de les versions musicals que s’han fet del vòmit lingüístic de l’altre dia. Són així i no poden fer més. Davant qualsevol bestiesa sempre han marcat paquet, per estultícia i per mantenir la carmanyola que no és poca cosa. El que no era necessari era que la Fallera Major, Estefanía López, els seguira el joc. La vam escoltar l’altre dia parlar un valencià fluent, digne, just després de la vergonyant al·locució de Barberà. Molts li van agrair el gest per haver salvat una mica la imatge col·lectiva d’uns valencians coneguts arreu, gràcies a la confraria del PP, com uns balafiadors, uns lladres i uns frívols de poc fiar, incapaços de fer res per si mateixos llevat de l’imbècil… Justificant l’oportunitat de la xapa del ‘caloret’ López sembla que s’haja tornat fava. Tot plegat, s’ha posat tristament al mateix nivell que la comparsa
xirigotera del PP. El valencià li importa el mateix que importa a Rita. En el meu poble li hagueren dit de tot, i a Alzira, Dénia, Borriana o en Benifaió, però a València no passa res. Ara ja ho sabem, ara que ja hem rigut prou, que la seua dignitat, la nostra, només va estar un simulacre, una pura il·lusió.
Francesc Viadel
