Tornar a les runes d’Orador de Glana sempre resulta torbador. La vila, situada a pocs quilòmetres de Llemotges, és com l’esquelet gris d’un enorme animal abandonat enmig d’un paisatge bellíssim que lentament, amb els anys, va sent digerit per una natura voraç. Passejar pels seus carrers sense vida, entre cases mig enrunades sovint tatuades amb signes d’un temps passat, sempre acaba per sumir-te en una incòmoda i pesant tristesa. Oradour és un lloc de dolor, l’escenari insòlit d’una tragèdia.

El migdia del dissabte del 10 de juny de 1944, van arribar al poble soldats pertanyents a la segona divisió blindada Das Reich de les Waffen SS. En unes poques hores no va quedar res. L’operació de terror es va saldar amb l’assassinat brutal, sistemàtic, de 642 persones. Els homes, fins a 206, van ser metrallats per grups en els estables de diverses cases principals de la població. Les 221 dones i els 215 xiquets, tots menors de catorze anys, van ser cremats vius a l’interior de l’església. Entre les víctimes hi havia també refugiats republicans espanyols, d’Alsàcia i del departament de la Mosel·la, polonesos, italians, en alguns casos jueus… Posteriorment, el poble va ser destruït i tots els cossos mutilats o cremats amb la intenció de dificultar-ne la identificació. Els botxins irònicament només van respectar el cementeri. Com a Lidice, en Txecoslovàquia, o com en tantíssims pobles de Rússia, els nazis, una vegada més, van voler deixar constància amb la seua brutalitat de la seua condició de raça de senyors.

Poc després d’acabada la guerra, Oradour es va convertir en la Vila Màrtir de França, en el símbol de la nació innocent ultratjada pel terror i la barbàrie, en un lloc de recolliment, de peregrinatge. El temps, però, ha anat potser diluint aquell sentiment un punt religiós dels primers visitants i avui, el turista, quasi sempre de pas i amb presses, majoritàriament francès, s’aplega al lloc amb una certa fredor, amb una certa inconsciència gairebé ofensiva. El temps sembla que ha excavat un abisme entre la memòria i el present. Potser per això començava a caldre retrobar el sentit d’aquell escenari retrobant-se amb les víctimes d’Orador, recordant-les mitjançant els seus rostres, recordant que totes elles van tenir també un nom, una vida conformada per petits plaers i obligacions quotidianes… la faena, la festa, els amics, el passeig, l’amor, els jocs dels xiquets al carrer, el sol tebi de la primavera, la frescor a la riba del Glana els dies d’estiu, l’alegria remorosa del tramvia entrant al poble, el dia de noces, el de partit de futbol, el del concert de la banda, les joves parelles en el ball…

L’exposició es divideix en dos espais. En el primer, un muntatge audiovisual de Michael Levin projectat en una sala mig a les fosques dóna a conèixer al visitant el rostre, el nom i l’edat de cada víctima. En un segon espai, cinc grans àlbums apleguen fotos d’aquestes mateixes víctimes preses en el seu context quotidià i, alhora, a través d’uns petits panells informatius es relaten les circumstàncies excepcionals que van marcar la mort, o bé la salvació fortuïta, d’algunes d’elles. Tot plegat, l’exposició resulta impactant.

Encara queden, però, molts noms sense rostre, moltes víctimes sense identificar. Després de dos llargs anys de treball, de mobilització de les famílies i de recerca en els Arxius Departamentals de l’Haute-Vienne, de moment només s’ha pogut posar rostre a 465 de les 642 víctimes d’Orador. És com si l’oblit, perversament, volgués imposar-se a la memòria. Res més cert que la frase del filòsof George Santayana recordada per tot arreu del Centre de la Memòria, “els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la”.

Francesc Viadel