De Mario Kempes a Rita Barberà

11 maig 2015 01:00h

El València CF s’ha tornat a vestir de senyera amb blau justament ara que és menys valencià que mai, més foraster que un pollastre amb arròs de Hainan. Un periodista local celebrava aquests dies com va ser que amb aquests colors Mario Kempes, Matador, va fer que els valencians tocaren el cel allà pels anys setanta. I és veritat, el 30 de juny de 1979 l’argentí, vestit de senyera amb blau, va aconseguir una de les victòries més sonades de l’equip en arravatar en el camp del Vicente Calderón la Copa del Rei al Real Madrid. Del patriòtic equipament ja no diu gaire cosa més ni el diari ni tampoc la web corporativa del club singapurés que, fetes les lloances adients, insinua que durant els anys cinquanta ja s’havia usat aquest tot i que de forma ocasional. I és així com sobtadament aquells colors esdevenen la prova incontrovertible de l’entusiasme del club en la construcció de la hui moribunda autonomia valenciana. No hi trobarem ni un sol matís, ni una sola explicació. És el que té l’amnèsia col·lectiva, vull dir, aquesta sensació desconcertant de realitat reduïda a la simplicitat orgànica d’un insecte.

L’equipament que va lluir Kempes, el mateix jugador que el maig de 1978 assegurava en una entrevista publicada per Valencia Semanal no tenir ni idea de qui era el president Josep Lluís Albinyana, lluny de ser una tria innocent va ser una jugada en tota regla del blaverisme. Una jugada com ho va ser la desaparició prodigiosa de l’estàndard quadribarrat de la Junta Central Fallera o del Penó de la Conquesta que solia passejar en pia processó Lo Rat Penat quan encara tenien vergonya de dir que el valencià era un dialecte de l’iber amb esguits de l’àrab. 
 
No és casualitat que l’equipament blau arribara en plena Batalla de València. Presidia el club l’industrial José Ramos Costa, un home proper a la UCD i a l’anticatalanisme local que formaria  part també del grup de voltors immobiliaris que es van cruspir el sòl de la ciutat. Com va recordar Vicent Bello en el seu llibre La pesta blava el canvi sobtat de l’equipament blanc pel de la senyera amb blau suposava una clara manipulació de l’esport a fi de produir un efecte de propaganda simbòlica de gran impacte i alhora mistificadora. Calia evitar que les quatre barres fos l’oficial de la nova autonomia. I calia fer-ho a tota costa, manipulant l’esport, convertint el Barça i tot allò que representava en un enemic diabòlic, emprant els garrots i els punys si molt convenia. La castellanitzada dreta valenciana afegia així un nou problema, el de la bandera, al de la denominació del territori i al de la filiació filològica d’un valencià que menyspreaven amb tot el lleu.

En un petit opuscle de 1977 titulat El blau en la senyera, Joan Fuster escrivia: “La ‘senyera’ amb el blau és la pròpia de la ciutat de València: és la bandera municipal de València, i prou. Si alguna bandera pot ser comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l’altra, la que no du el blau. En contraposar-les, el búnquer-barraqueta i els seus aliats no fan sinó atiar una antiga i perillosa animositat de les comarques valencianes enfront de la capital. Perquè el recel davant el ‘centralisme’ de València també forma  la deterioració de la nostra consistència de ‘poble’. València no és tot el País Valencià: és una parcel·la del País Valencià”. D’altra banda, per a Fuster era evident que discutir sobre els colors d’una bandera era una cortina de fum , “demagògica a la ciutat de València” darrere de la qual s’amagava “la realitat urgent d’una tria ‘nacional’”. 

Després de tants anys la sensació és que la deterioració de la nostra consistència de poble a què al·ludia el de Sueca és alarmant. Una deterioració que va lligada, és clar, a la tria nacional que la majoria dels valencians han vingut fent durant totes aquestes darreres dècades expressada en les reiterades victòries d’un partit corrupte, submís al poder central, còmplice amb aquest poder mateix de la devastació econòmica que patim des d’in secula secolurom.  I així les coses, sense caixes ni bancs, sense televisió ni ràdio públiques en la llengua del país, sense un sistema escolar propi, amb un autonomia en la bancarrota, només ens queden que gestos vagament regionalistes com el de les samarretes en blau del València o l’eufòria d’un pregó de festa ben remullat de gintònic.

El problema, doncs, ja no és de banderes, ni de disputes sobre denominacions territorials ni lingüístiques, que també. El problema és de pura existència com a poble en termes de col·lectivitat singular, això és, amb una llengua pròpia compartida amb catalans i balears, amb unes institucions polítiques i un territori, en definitiva, en termes de tot això que hem estat des del segle XIII.

És evident que sense un canvi polític contundent, clar, amb Barberà, Fabra i companyia, l’únic futur que ens espera com a poble és el de l’arqueologia patriòtica o el de la taxidèrmia regionalista.



El VCF celebra un gol al Bernabeu el passat dissabte. Foto: VCF.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next