A penes fa uns dies que va baixar la persiana per sempre més la mítica llibreria parisenca, La Hune. Miguel Dupont, durant els darrers vint-i-cinc anys al front de l’establiment, va esperar els seus darrers clients amb una ampolla de xampany, uns quants brics de sucs de fruita i llàgrimes als ulls. La Hune havia nascut el 1949 de la mà del col·leccionista Bernard Gheerbrant al barri de Saint-Germain i s’havia convertit en el refugi de personalitats com Picasso, Marx Ernst, Giacometi, Artaud, André Breton o Marguerite Duras. La Hune duia ja molts anys patint una lenta agonia. I, finalment, ni les protestes del món de la cultura ni els moviments d’alguns polítics locals van poder evitar el seu tancament. Pel que sembla, els llibres no tenen ministres que els ploren. A París, doncs, com a tot arreu del món, les marques de luxe, els McDonalds o els Zara, el supermercat 24 hores, devoren els locals destinats als llibres igual que si foren enormes i avaricioses termites. D’altra banda, la gent a penes llegeix mentre molts prefereixen fer-ho en les pantalles de les seues flamants joguines electròniques.
A Barcelona, durant els darrers anys hem vist tancar una mà de llibreries: Platón, Ona, Catalonia, Roquer, Canuda…però també com se n’obrien d’altres en un gest del tot heroic: Calders, La impossible… Una ciutat sense llibres, em confessava un dia Paco Camarasa propietari de Negra y Criminal, al carrer de la Sal de la Barceloneta, és com una urbanització. Es veu que encara hi ha gent que no vol que les ciutats es converteixen en una teranyina de carrers sense ànima ni la lectura en un negoci impossible.
El meu primer llibre en català el vaig comprar a La Muixeranga: Jo pos per testimoni les gavines de Carme Riera. El llenguatge elegant i sensual de l’escriptora mallorquina em va atrapar. Lluís també venia discos i enregistrava cassetes per encàrrec. Molts vàrem gaudir allà mateix de la millor música mentre fullejàvem luxosos volums il·lustrats amb fotografies de velers, cotxes antics o cossos nus, mentre gaudíem de les làmines del Tirant lo Blanch de Boix, mentre repassàvem els poemes d’Estellés o descobríem Ferrater, Gimferrer, Jàfer o Navarro, mentre discutíem al voltant d’un País Valencià que somiàvem, volíem rabiosament il·lustrat, ric i democràtic com una república de conte de fades.
Del cert que vam ser feliços i lliures amb Lluís en aquella Muixeranga de paper i prestatges. Mai no va venir -com a La Hune- l’atlètic Picasso amb la seua samarreta a ratlles i el seu cap d’ou, ni la Duras amb la seua mirada trista, ni Tzara, ni Picabia, ni el malcarat de Sartre, ni Camus, tampoc mai no ens va cantar la Juliette Gréco un Sous le ciel de Paris mentre s’insinuaven sota el jersei els mugrons dels seus pits menuts, ni va guardar mai entre les seues parets el somni dels fantasmes d’un transatlàntic de luxe… París, però, mai no va tenir tampoc ni La Muixeranga, ni Lluís, ni a nosaltres.
La Muixeranga fa molts anys que va tancar. En el seu lloc algú va obrir una fruiteria sense ni una traça saborosa de Josep Carner, sense basquets plens de versos solts entreverats, ni síndries de cartolina retallades per Joan Brossa, ni erts cogombres estellesians… Simplement, una fruiteria on comprar plàtans, pomes, taronges i figues… de tant en tant, la papaia d’un corsari.
Lluís Andrés i Jesús Huguet als Premis Literaris Ciutat d’Alzira.
Què haurien fet sense aquell paradís?. On hauríem dipositat les nostres pors?. On esgrafiat les nostres il·lusions juvenils de revolucionaris de cafè?. On hauríem pogut encabir el desig immens de saber, aquell desfici per conèixer que ens torbava tant o més que el desig dels cossos?. M’hauria agradat salvar-la, retenir-la com un vell amor d’adolescent, però, no vaig poder fer res i des d’aleshores un sentiment de culpa m’acompanya, un sentiment per a tota una vida, per a tota una memòria, secret com un pètal entre pàgines.
