Reyna va ‘vampiritzar’ com un ‘Nosferatu de Murnau’ l’opinió pública, va extorquir ideològicament la Transició valenciana i va curtcircuitar tantes vies al canvi social com va poder a força de manipular i mantenir permanentment mobilitzat l’anticatalanisme. A València, es feia, o quasi es feia, tot el que ella ‘escrivia’.
La seua obsessió fou mantenir el País Valencià dins de les rengleres sentimentals i sistèmiques d’un regionalisme folklòric, rabiosament espanyol, administrat per la vella classe dominant local, tan corrupta com ineficient. Aquest fet convertí qualsevol indici de progressisme en un anatema i el valencianisme, o qualsevol cosa que hi tinguera a veure, en una heretgia. Reyna alimentà i legitimà els sectors més ultradretans i violents de l’anticatalanisme i alhora es dedicà a destruir els partits de l’esquerra, a acollonir les institucions, a minar la reputació de la universitat i també del sistema educatiu en igualar els mestres de valencià a una colla d’il·luminats sectaris. Las Provincias, amb el seu periodisme nefast, es vulga o no, va frenar el procés de normalització democràtica del país, l’extensió social del valencià, a més de ‘diabolitzar’ el valencianisme amb la mateixa estratègia que va emprar el nazisme per foragitar de la societat alemanya els jueus.
Sense la direcció de Las Provincias a les seues mans i amb l’assentament polític del PP, la periodista va anar perdent el protagonisme i l’anticatalanisme visceral pel que tant va treballar, va acabar per mutar en una mena d’hispanovalencianisme radical molt menys assilvestrat.
El mal s’hauria pogut evitar si les institucions valencianes, governades aleshores pels socialistes, no li hagueren retut vassallatge. Un vassallatge, val a dir, que en algun moment també van practicar alguns dirigents nacionalistes ansiosos de fer-se perdonar pel blaverisme i d’eixir de la semiclandestinitat a què durant anys van estar sotmesos pel PSPV-PSOE.
Vint anys després, amb el retorn de les esquerres al poder, veiem com Las Provincias –amb l’ajut de l’ABC, El Mundo i tutti quanti– juga a fer de doctor Frankenstein provant de ressuscitar el monstre reaccionari amb què tanta por van fer. Han linxat per catalanista –pel que es veu gràcies a una lamentable filtració interessada de part- l’aspirant a consellera Gràcia Jiménez i ara ho estan fent amb el recent nomenat conseller, Vicent Marzà. Tot plegat, per a Las Provincias és molt més repugnant el catalanisme de Marzà que la detenció per corrupte de l’expresident de la Generalitat, José Luis Olivas. On es pose a tir un catalanista no hi ha gàngster que valga…
Aquest és només el principi. Han començat assenyalant els catalanistes herètics, un vell i conegut enemic, i acabaran d’ací a molt poc veient islamistes perillosos, polígams o agents del Mossad en totes les conselleries. Tant se val que les institucions els endollen a xorro milions d’euros o que els nous governants es trasvestisquen de falleres i neguen tres vegades abans que cante el gall que el valencià i el català són la mateixa llengua. Que ningú no s’equivoque. Res no els aturarà per tal com l’objectiu final és rebentar el nou govern i enviar el país de tornada a la cova, convertir aquest canvi en un anecdòtic parèntesi. Per això no els importa ni mentir, ni exagerar ni encara fer-se passar per analfabets.
Malauradament, tenen moltes coses a favor de les seues intencions com ara la inexistència d’uns mitjans de comunicació públics i de qualitat o la irrupció sociològica d’un espanyolisme tan furibund com renovellat com el que representa Ciudadanos. Un espanyolisme implacable, mancat del sentimentalisme valencianero de l’exhaust PP, dirigit per una forastera del mundo.
Tenen també a favor la feblesa, si més no aparent, d’una aliança que s’ha tancat després d’un llarg episodi de picabaralles inacceptables més tenint en compte la situació d’emergència política i social que viu el País.
A la contra, però, poden tenir uns governants amb molta fermesa democràtica, valents, amb una veritable vocació transformadora, gairebé tot el que no van tenir les esquerres dels anys huitanta quan Reyna manava sobre els uns i els altres des del seu despatx de Las Provincias, des de la seua infame i mediocre columna. Qualsevol renúncia o titubeig o justificació vacil·lant serà interpretada com el que és, com una victòria del soroll i de la ràbia i, aleshores, tot començarà a estar perdut.
