A finals dels setanta un amic de l’escola se’m va endur a l’acte d’exaltació de la Fallera Major del poble que es celebrava en l’atrotinat Teatro Español d’Algemesí. El meu amic anava vestit de rigorós negre lluent, carregat de medalles i medalletes, pentinat de primera comunió. Recorde també els seus envanits pares, bona gent d’aquella que havia fet alguna pesseta treballant molt i que, amb el canvi de classe social, s’havia comprat un cotxe i un apartament a la platja i s’havia passat a un castellà tenyit d’os i es obertes així com de mots d’un exotisme vagament rural. De la cerimònia, que se’m va fer tant esotèrica com una missa en llatí, només retinc en la memòria el moment en què van rompre els acords de l’Himne Regional i el públic es va posar dempeus amb rostre greu, aixecant una remor eixordadora de fru-fru de sedes. A pesar dels meus huit anys –no en devia tenir més- vaig entendre que em trobava enmig d’una important cerimònia de caràcter tribal on qualsevol transgressió per la meua part m’hauria pogut costar un disgust. Vaig entendre el sentit del ritual, cert, però no vaig reconèixer la tribu. Per aquells anys, la majoria dels que jo identificava com els meus en un sentit estricte, se’n fotien de tant de davantal, gipó, sinagües, mantellines, còfies i saragüells… al capdavall, d’aquella caricatura d’ells mateixos, jornalers del camp resignats, abocats a una lenta i dolorosa desaparició com a conseqüència de les enormes transformacions socials i econòmiques del moment.
L’Himno de Maximilià Thous i del mestre Serrano, “limno”, com l’acabava de batejar la joventut valencianista de les comarques, era, sens dubte, la part més religiosa d’aquell ritual d’exaltació patriòtica. Un himne que l’iconoclasta Joan Fuster ja havia definit despectivament el 1962 com una sarsuela d’ambient valencià capaç de “donar la mesura de la carrincloneria ‘patriòtica’ dels valencians”. Certament, els valencianistes no tenien en el cap “el per a ofrenar noves glòries a Espanya” com a banda sonora del nou patriotisme que enmig de la Transició s’estava despertant contra la secular genuflexió política, cultural i lingüística del país. Aquests havien optat per la tonada de la muixeranga, un cant nacional-popular segons Fuster que, tard o d’hora, havia de desplaçar el “coro de zarzuela del mestre Serrano”.
La rebel·lia fusteriana, més enllà d’una lògica repulsa estètica a una lletra pastissera farcida de tòpics, tenia unes arrels profundes. El malestar de Fuster era el mateix del republicanisme valencianista augmentat i corregit pels rigors de la dictadura franquista. La cosa venia de lluny. “Limno” havia estat impulsat per l’Ateneu Mercantil de València amb motiu de l’Exposició Regional de 1909 que va promoure el patrici Tomàs Trénor i Palavicino. De la lletra, inicialment encarregada al poeta Teodor Llorente, es va ocupar a la fi l’autor escènic Maximilià Thous que va escriure uns versos d’urgència confiat que Llorente acabaria reprenent l’encàrrec. La composició, a desgrat de Las Provincias pel seu caràcter popular, va gaudir d’una certa acceptació fins que el 1925, l’Ajuntament de València nomenat pel dictador Primo de Rivera, el va proposar com a himne regional. L’aval del règim li va valdre a l’himne el rebuig d’un grapat d’intel·lectuals i polítics entre els quals es contaven Gaetà Huguet, Carles Salvador, Emili Gómez Nadal, Juli Just, o Enric Duran. Com siga, els intents durant la II República de posar-ne en circulació un d’alternatiu varen fracassar, com fracassaria també el valencianisme amb la seua muixeranga davant les hosts assilvestrades del blaverisme i de les campanyes patriòtiques de Las Provincias.
A l’última, la dreta acabà imposant “Limno” juntament amb tot el seu univers simbòlic i sentimental a tots els valencians, relegant tot el que representava el valencianisme progressista als marges de l’àmbit institucional. Els darrers anys, el PP, ha intentat que el purgatori fos l’infern i que la muixeranga, juntament amb la denominació de País Valencià i per de català per a la llengua, es convertiren en anatemes.
No em va agradar l’himne als huit anys, ni tampoc als setze, ni als quaranta, ni encara m’agrada ara ni crec que m’agrade mai. Em resulta molt difícil dissociar-lo d’una manera d’entendre el país que és just la contrària a la meua. No m’identifique i no puc fer-hi més. Cal reconèixer, però, que més enllà de la cosa ideològica, hi ha també els sentiments, les emocions. A mi, a més de la muixeranga, m’arriben al cor You’ll Never Walk Alone o Jerusalem i ja em diran vostès que tinc jo a veure amb la antiga i feliç terra d’Anglaterra i el seu imperi.
>
L’altre dia tothom va veure durant l’acte de pressa de possessió del president de la Generalitat Ximo Puig, una plorosa vicepresidenta Mònica Oltra entonant “limno”. Molts del seus van trobar censurable i, segurament sospitós, aquell arravatament sentimental, sobretot aquells que durant anys han patit l’estrangerització per sentir la muixeranga, defensar la plena existència del valencià o sollevar-se davant el lamentable espectacle del maltractament animal tan valorat en determinats ambients per la valencianía.
El PP de Torrent tampoc va entendre fa pocs dies que els regidors de Compromís a Torrent, Pau Alabajos, David Baviera i Carmen Silla, es quedaren asseguts mentre sonava “limno” durant l’acte de l’exaltació de les falleres majors locals per una qüestió de consciència ideològica. No com l’alcalde socialista, Jesús Ros, que davant les invectives patriòtiques del diari degà, sent un gat vell com és, es va afanyar a dir que ell només sentir-lo s’aixeca d’un bot.
Tot plegat, en uns gestos i altres es pot intuir fins a quin punt en som de febles col·lectivament. L’altre dia, Gustau Muñoz reclamava unes noves pautes per a la identitat valenciana, per a un temps de canvi. Muñoz parlava d’incloure, sumar, cohesionar, de recuperar l’univers simbòlic del valencianisme i el millor de la seua producció cultural, reforçant la identitat valenciana en termes de ciutadania. Un procés que no es podia dur a terme sense tenir una societat més informada, sense el reforç de la cultura. Alhora, també apostava per no reobrir vells debats, per concentrar-se en treballar l’autoestima col·lectiva. No és una mala opció sobretot si tenim en compte que en les actuals circumstàncies polítiques, socials i econòmiques ens juguem més que per una autonomia, ens hi va l’existència mateixa com a poble.
