El viatger curiós trobarà a les antigues osseres d’aquests conjunts murats tot el que necessita saber sobre aquestes relíquies monumentals i podrà, a més, fer-se una idea aproximada del país. El cas és que les osseres, naturalment, ja no tenen la seua antiga i macabra funció i hui són espais reconvertits en botigues de souvenirs on es pot adquirir la vida d’un dels set sants fundadors del país, un joc de naips il·lustrats amb llegendes cèltiques o un dels milions de gadgets amb la Gwenn ha du, la bandera sota la qual s’apleguen els bretons ni que siga amb una certa consciència identitària. Les botigues són ateses per amables àvies fidels a la parròquia sense la col•laboració de les quals, els enclos, situats en petites viles rurals amb poques alegries econòmiques i demogràfiques, tindrien segurament ben magra la seua pervivència. Val a dir que els enclos en la seua esplendor muda, tal volta amenaçats, tenen també molt de metàfora d’una Bretanya que, com tants altres pobles del continent, fa esforços titànics per sobreviure a les imposicions i les dinàmiques dels estats. És encara, sobretot en França, el batec d’aquella revolució regionalista que vaticinava l’occitanista Robert Lafont en un llibret traduït del francès titulat La revolució regionalista i publicat per Aportació Catalana l’any 1968 quan els independentistes catalans aixecaven quasi tants gats del “rabo” com els nacionalistes valencians que inspirava des de Sueca estant Joan Fuster.
Com siga, per a aquella senyora amable i enraonadora, el bretó és una realitat incontestable com ho era per al meu pare, un llaurador de la Ribera, el valencià: “Per descomptat que sí!… Jo mateix, si no parlara bretó amb el meu marit, pensaria que visc amb un estranger”, em va etzibar fent un somrís d’orella a orella. Tot seguit, va rememorar el seu primer record de l’escola “de la República”, els càstigs físics per entestar-se a parlar bretó i, encara, l’actitud vergonyant del jovent en relació a mantenir la llengua del país. Finalment, la senyora va fer una confessió un punt torbadora però en absolut inesperada: els bretons, els bascos, els catalans… no som iguals que els francesos… nosaltres som creients, catòlics.
La defensa en aquest termes de la identitat bretona tan pròxima a una certa idea del pensament reaccionari, de qualsevol identitat, només pot sorprendre els nacionalistes d’esquerra i alegrar enormement aquells que amb l’excusa de defensar una vaga idea de progrés amaguen el seu nacionalisme banal i immisericordiós per atacar el dels altres. És el que fa per exemple la traductora i entusiasta del folklore bretó Françoise Morvan autora d’un molt celebrat llibre a la premsa francesa amb l’inequívoc títol de Le monde comme si. Nationalisme et dérive identitaire en Bretagne (Babel essai, 2005). Per a Morvan, com per a Carolina Punset, Francisco Caja o els milers de bilingüistes d’arreu d’Espanya, les intencions de recuperar plenament la llengua bretona en el fons amaguen una conjura reaccionària contra els ideals igualitaris de la república francesa. Perquè si no tant d’enrenou per la defensa d’una llengua que tan sols parla un 1% dels joves? I la cosa no va només amb Bretanya. La inusitada defensa de les “ètnies” a tot Europa no és més que una de les carasses darrere de les quals s’amaga l’ultraliberalisme. Morvan fa trampa i prou que ho deu saber. Del costat de la defensa de qualsevol identitat sempre hi ha hagut de tot… des de marxistes rabiüts a liberals càndids i espantadissos passant per ultracatòlics casposos com ara mateix els del GAV.
El cas és que els estats, com el francès i l’espanyol, duen segles intentant imposar de forma rotunda la seua identitat nacional, una identitat lligada a unes fidelitats sagrades i a uns compromisos polítics que sovint es tradueixen en una coartada incontestable per a tractar els territoris igual que si foren autèntiques colònies. I així, els peatges que cal pagar al progrés en forma de riscos mediambientals o industrialitzacions salvatges sempre les paguen els mateixos, els bretons, els sards o els valencians… De moment, però, sortosament, sembla que no se n’acaben de sortir atesa la resistència que oposen amplis sectors de societats que de cap manera no poden identificar-se amb aquells agressius Estat-nacions. És la lluita dels pobles, una lluita que, com diria Lafont, és també una moral combativa que exigeix un vigor constant en la comprensió dels subterfugis ideològics dels quals es serveixen constantment les tiranies.
