En Un americà en París (1951) el lluminós Jerry Mulligan –un pintor fracassat interpretat per l’actor Gene Kelly-, sembla que vola feliç sobre Montmartre, carregat amb els seus inútils llenços mentre les notes de George Gershwin perfumen un París de tants colors com un càlid aquari tropical. Tota la felicitat de l’americà Mulligan és el seu naufragi en un Montmartre que Vincente Minnelli converteix en una casa de nines o en el decorat d’un conte amb edificis brodats de flors, carrers nets com una patena on juguen els xiquets i golfes màgiques on sabem els músics de jazz alcohòlics, els cantants moribunds dels cabarets infectes i les bellíssimes putes de Georges Brassaï, vivint la vida com dins d’un somni de morfina.
Un matí, en un carrer amb vistes a la cúpula del Sacré-Coeur, blanca com el crani d’un gegant dessecat al sol, l’artista coneix la milionària Milo Roberts. La dona resta de seguida captivada pel seu cos elàstic de trapezista i el seu somriure d’ivori, pel seu orgull de milhomes i la seua encomanadissa afecció a la felicitat. Milo decideix llavors que vol comprar Mulligan, la seua ànima, l’ànima de Montmartre i el temptarà amb una fabulosa oferta per les seues insignificants, infantils i ensopides pintures sobre motius parisencs. El pintor no caurà, però, i, finalment, convertit en arlequí o en trobador, menysprearà la fortuna per gaudir de l’amor de Lise Bouvier, la fràgil empleada d’una perfumeria, ulls blaus, veu dolça i cara de no haver trencat mai un plat. I així doncs, salvat Mulligan per l’amor, Montmartre continuarà per molt temps tal i com l’havíem somiat, bell i incorrupte, tatuat sobre el cel·luloide de Minnelli, amagant també amb el seu èxtasis de colors i de notes, els temps de glòria i misèria de Pissarro, Van Gogh, Duchamp-Villon, Matisse, Picasso, Degas… del Bateau-Lavoir i Paul Gauguin…
Han passat, però, moltes coses des de l’aleshores i hui, el barri, sense la festa de Minnelli potser respira –encara que ho dissimule- sota un cel de plom, dificultosament, igual que un vell a qui se li han tornat de cartró els pulmons. Le Chat Noir d’Steinlen salta rabiós al damunt de les protuberants panxes dels turistes russos i les adorables ballarines de Toulouse-Lautrec viuen immòbils en imants de frigorífic. Des dels peus del funicular de Montmartre fins al darrer racó del barri, les gitanes romaneses i els furibunds gendarmes de paisà, juguen tot el dia al gat i el ratolí o a la gasela i el lleó davant la mirada estúpida de milers de turistes. Corren carrer amunt, carrer avall, entre xiscles i rialles… se vigilen, s’insulten i sovint també se maten amb la mirada. Montmartre ja no és Mulligan ni Milo ni Lise. Montmartre és un turista nord-americà babau a qui li roben la cartera plena de bitllets a la Rue de Chevalier de la Barre mentre es mira l’exposició impossible d’una botiga de souvenirs; una estudiant txeca de violí que executa Stephan Grappelli a la Rue du Cardinal Guibert a canvi d’unes monedes; el malacarós dependent d’una creperia de pega on cobren l’aigua al preu de l’or; un estol de japonesos hipnotitzats pel paraigües rosa d’una guia que sempre va amb molta presa; les cames fantàstiques d’una ballarina de Tango que mai no ha vist Buenos Aires… Ja no hi ha a Montmartre enamoradisses milionàries amb cotxes luxosos i elegants com una pregadéu, ni pianistes seductors, ni amables velletes amb un pomell de roses embolicades en un full de diari… Ni rastre de Mulligan tot vestit de blanc com un àngel, tampoc de la seua ingenuïtat, del repic de les seues sabates contra el soler lluent, de la seua veu melodiosa, de la seua rebel·lia comboiant.
Al centre de la Place du Tertre només hi trobareu caps cots, un mar de caps cots i mans secalloses que any rere any, segle rere segle, pinten la mateixa perspectiva de la ciutat des del mateix angle de la vida… Artistes que ocasionalment dibuixen, també, sense molestar-s’hi en mirar-los als ulls, els rostres dels visitants, rostres sense ànima presoners en un full que acabarà rebregat en el fons d’una maleta plena de roba bruta.
Un grapat de pintors s’escampa des del cor del barri per tot arreu. Alguns han desaprès la llum de la ciutat i ja només saben de la seua pell macilenta. Vagaregen perduts en un laberint de motius urbans amb la mateixa desesperació que rates de laboratori presoneres en la sínia. “¡Signore! ¡Signore!!!! ¿Señor?!! ¿Italiano? Ah, no, bon, ¡¡¡¡español!!! ¡Bonita España!… ¿Un retrato para señora guapa de usté?…”, t’escridassen sobtadament, a traïció, des d’una cantonada solitària. I tot seguit t’inciten a què els compres una d’aquelles aquarel·les igual com les milers que ja has vist amb la Torre Eiffel o amb un pont qualsevol sobre el Sena o amb la perspectiva sense vida d’un boulevard… I com no en vols cap, llavors, et miren amb un cert menyspreu i després et giren l’esquena mentre rancuniosos roseguen entre les dents uns mots incomprensibles, mentre et deixen anar per sempre més…
Ni rastre de Mulligan. Definitivament, Montmartre l’ha oblidat… Les informacions oficials, maquillen la tragèdia.
An American in Paris Official Trailer #1 – Gene Kelly Movie (1951) HD
