Durant la trobada, Puig es va manifestar contra les fronteres entre Catalunya i el País Valencià, això més de trenta anys després d’autonomisme en què les relacions entre generalitats han estat un simulacre vergonyós, un Ballo in maschera executat tant per socialistes com per populars. Iceta, per la seua banda, va fer les pertinents lloances d’un federalisme ara com ara invisible i que, si de cas mai arriba a materialitzar-se, serà a través d’un acord pastat entre les elits a Madrid, darrere de les pesants cortines de la política espanyola. Un federalisme al capdavall que s’imposarà a la força com a darrera solució a un Estat podrit des de les arrels, que si no s’implosiona acabarà per explotar a causa de les tensions territorials i socials, davant d’una Europa impotent i egoista.
Amb tot, estic segur que les intencions de Puig són sinceres perquè parlem d’un tipus honest. A més, al president valencià ni Catalunya ni res que hi tinga a veure amb els catalans li és aliè. És de Morella, un valencià de frontera amb una visió del país deslliurada dels tòpics marcits del regionalisme anticatalanista. Parla valencià de manera fluent, res a veure amb els seus dos darrers antecessors en el càrrec, això és, ni amb el valencià balbucejant de ‘mos iaios’ de Francisco Camps, ni amb l’inexistent valencià d’Alberto Fabra que malgrat haver-s’hi criat a Castelló no sap donar ni el bon dia en la llengua dels iaios de Camps.
D’altra banda, els fonaments del seu valencianisme –servituds i dissimulacions a banda- tenen molt poc a veure amb el regionalisme caspós amb que combrega el PP així com bona part dels seus mateixos companys de files. Fins i tot, quan Jorge Alarte va intentar la blaverització-lobotomització nacional complerta del socialisme valencià, Puig, va tenir la decència d’invocar com un bruixot els orígens del valencianisme del PSPV, un valencianisme inspirat per Joan Fuster, tan revolucionari que va aconseguir despertar i sollevar bona part d’un país que fins als anys seixanta, i per secula seculorum, havia estat subjugat a les estructures de l’antic règim. Un valencianisme, per cert, que proclamava sense embuts la catalanitat dels valencians i la necessària reunificació dels Països Catalans.
Puig, alcalde durant anys i panys d’un poble que té més veïns vivint a Barcelona que al mateix poble, sap que les relacions entre el País Valencià i Catalunya són vitals des de tots els punts de vista. Els valencians i els catalans es necessiten. Una necessitat que a Espanya sempre s’ha vist amb inquietud. Així, doncs, qualsevol aliança territorial o complicitat política i econòmica entre els uns i els altres representa –i representarà- una amenaça per a l’Espanya carpetovetònica que denunciava Fuster, per a la pervivència de les elits extractives del país a les quals els convé molt més tenir-nos enfrontats. L’independentisme català no és l’enemic. En això, Puig s’equivoca i prou que ho deu saber encara que la seua guàrdia corps de la plaça Manises i el mateix Pedro Sánchez no li deixen ni insinuar-ho.
Com vullga que siga, no és un líder de tenir massa manies o, si més no, les sap dissimular molt bé. Moltes menys manies, segurament, que alguns dirigents pretesament valencianistes que ara mateix, en el poder, es senten incòmodes amb els preceptes i els dogmes de fe del vell catalanisme local i que es creuen en l’obligació de fer-se perdonar per una dreta mediàtica que els odia a mort. No sembla el cas de Puig. Certament, el president de la Generalitat valenciana sap que pot jugar un paper i el juga, de moment, mentre l’àgrafa Isabel Bonig lladra contra el bonhomiós tripartit valencià i els catalans amb potència del foc antisemita, de camí cap a Murcia fins on ha anat per a ballar-li els nans al sospitós Javier Arenas, per a reobrir antigues guerres com la de l’aigua a benefici dels depredadors del ciment i a la caça del vot dels ignorants.
Ximo Puig, dèiem, vol arreglar les coses entre els catalans i els espanyols com si això tinguera alguna solució després de quasi dos cents anys de catalanofòbia, de patir un Estat inservible manegat per unes elits polítiques i econòmiques d’un nacionalisme espanyol aferrissat, emprat com a coartada d’una legitimitat que a penes s’ha vist erosionada durant aquests enfurismats darrers anys de crisi i corrupció. És una relació trencada que no té solució com no té solució Espanya mateixa per més pedaços constitucionalistes que es posen mentre no hi haja una autèntica revolució de les mentalitats que hauria d’afavorir unes transformacions socials i econòmiques profundíssimes, l’adveniment en darrer terme d’una república que reconeguera el caràcter plurinacional i plurilingüístic d’Espanya, sense embuts ni mitges tintes, sense paranys. Amb Felipes Gonzalez, Aznars i Rajoys -comparant el catalanisme amb els nazis i els feixistes italians no hi ha gaires coses a parlar.
Vet ací, que la força del sobiranisme català es cimenta, també, sobre la impossibilitat de canviar Espanya, l’impulsa la il·lusió col·lectiva de construir un nou país, una república catalana.
Així les coses, molt em tem que Ximo Puig podrà fer ben poca cosa per aquietar un procés que, ara com ara, sembla que no tinga aturador com tampoc no el té –ni el tindrà- l’anticatalanisme xenòfob, suïcida i oportunista de la dreta valenciana i espanyola, la de les veritables fronteres, la dels cordons sanitaris. A partir del 27 de setembre, canviaran moltes coses. També al País Valencià. Hi tornarem…
