Jo voldria, però, que la terra deixara de ser silenci i tornara a ser posseïda pel brogit misteriós de la vida que d’amagat bategava dins dels camps, dels esbarzers impenetrables… És un desig que em ve de l’enyor. Sent enyor d’aquell camp menut de tarongers que el pare tenia no massa lluny del riu, a poques passes de la carretera d’Albalat, un quilòmetre o dos justament després d’eixir del poble. El camp de la figuera, gegantina, robusta, de brancatge espés, que donava prou fruita com per omplir dotzenes de poals. Sent enyor, també, d’aquelles figues dolces com l’arrop que el pare collia amb un cop tan llarg que arribava fins la lluna, i dels gínjols saborosos del setembre, dels nius màgics de les caderneres i els verderols, del roser ocult, de la serp majestuosa esllavissant-se per un marge, de les merles arrogants espicossant avaricioses el terra, del cant insistent de la palput erta al damunt d’una muntanya de fem calent, de les corredisses dels entremaliats ratolins entre les fileres dels arbres, d’aquelles granotes llustroses, grosses com el puny, que sota el sol de l’estiu lluïen igual que si foren esmaragdes, de la remor de l’aigua de les sèquies, de la dansa dels parotets, del trist enraonar de la moixeta solitària… Era el temps aquell en què els porcs senglars empentats per la fam encara baixaven de les muntanyes i s’apareixien sobtadament als homes enmig d’un frau i, llavors, els homes, pensaven si no serien esperits poderosos la fúria dels quals calia témer. I de vegades també, en caure la nit, des de les entranyes de la rosada i les ombres, sorgia la rabosa assedegada de sang, altiva, àgil i espantadissa. Temps en què persistia el record llunyà dels llops i el de les àligues i els falcons quan potser la vida era encara el cicle de les collites, el calor a l’estiu i el fred terrible a l’hivern anunciat per les judies, i també la tardor suau i la primavera de les orenetes niant per tots els racons de les balconades… records d’un xiulet fet amb una mica de saliva i un pinyol d’albercoc, de formigues devorant les restes d’una bresquilla, records de melada de tomaca i codonyat, de dragons escalant les parets de les cases camí de la llum, d’un gripau en la foscor d’un carrer…
A poc a poc, va arribar el silenci i l’oblit a la terra. El pare va ser el primer en advertir-me amargament d’aquell desastre que ja feia anys que observava amb resignació. El silenci –o la mort- es va fer a poc a poc amb la terra i la vida, va senyorejar els conreus nets com una patena de males herbes, eixuts, amb els seus arbres perfectament arrenglerats sota un cel incendiat mentre, paradoxalment, se’ns deia que creixíem i creixíem i creixíem fins l’infinit, mentre se’ns assegurava que ens fèiem rics… El creixement, absurdament, bé es valia –deien- aquella mort lenta, imperceptible, indeturable que no volem creure.
Any rere any escopim al cel els excrements de la nostra avarícia d’animals econòmics estúpids i amb ells engreixem el sol que ens potser ens ha d’acabar per extingir del tot.
Res ja no resta d’aquell món. La figuera ja fa molts anys que es va acabar assecant i es va morir enduent-se amb ella alguns secrets de la meua infància. Sovint pense amb aquell tros, amb aquella terra roja, sorollosa, mentre al·lucinat contemple per la finestra, al bell mig de la gran ciutat, una selva de plataners secallosos habitada per un estol de coloms i cotorres, el vol rasant de les gavines que s’han quedat sense mar, l’estiu infinit.
