L’exredactor del diari degà, Vicent Andrés Estellés, mai no hauria assistit als actes de commemoració del segle i mig d’existència de la capçalera, ni encara que aquesta haguera fet cinc-cents anys, hagueren vingut els caps coronats de totes les cases reals d’Europa i a ell l’hagueren anat a recollir a Misser Mascó en una limousina carregada de xampany francès. Tampoc no hauria anat, és clar, Joan Fuster, ni Vicent Ventura, ni Sanchis Guarner, ni Ovidi Montllor, ni Andreu Alfaro… ni unes quantes desenes més dels valencians més preclars d’aquest nostre temps que tan sovint van ser tractats a les pàgines d’aquest full local com a autèntics delinqüents, traïdors a la màtria i a la pàtria, com uns indesitjables indigents de la cultura des de la talaia d’una autoritat moral reaccionària i d’un espanyolisme furibund deutor de l’uniformisme cultural i la genuflexió regional permanent.
Estellés segur que s’hauria quedat a casa i tal volta i perquè no fos dit, els hauria enviat una caixa de moniatos torrats –á partager entre els amos del tinglado i tots els seus il·lustres convidats- o qui sap si un exultant i alegre cogombre d’una duresa i mida admirable acompanyat d’una ampolla d’oli d’oliva del país… Fer el contrari, vull dir ballar-los els nanos havent-los patit com els va patir, hauria estat rebaixar-se. Ningú com ell sabia el pa que s’hi donava.
El de Burjassot va entrar a treballar a Las Provincias el 1949 sent director Martí Domínguez i Barberà. Ell mateix va ser qui li va pagar de la seua butxaca el seu primer sou: vint duros. Domínguez el va tractar durant anys exquisidament, amb afecte, fins al punt que Estellés el va triar com a padrí del seu casament amb Isabel.
Estellés al diari, recordaven Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador en un llibret deliciós sobre l’escriptor publicat el 1981, feia de tot: arxiu, crítiques de llibres i cinema, reportatges… Fins i tot arribà a ser redactor en cap, càrrec que va ocupar fins al seu fulminant acomiadament. L’ofici de periodista, si més no durant aquells anys, degué resultar-li apassionant, sempre de gresca en gresca, coneixent gent, entre llibres… A finals de juliol de 1958, Domínguez, però, el seu protector, es veié obligat a anar-se’n a casa després del seu duríssim enfrontament al règim a compte del tracte que Madrid va dispensar a la ciutat de València durant la catastròfica riuada que havia patit un any abans. El lloc del periodista d’Algemesí, un home honest, brillant i compromès amb el país, el va ocupar José Ombuena Antiñolo, un personatge petulant i mediocre amb unes enormes aspiracions intel·lectuals. Ombuena, per atenuar la seua fama de castellanista rabiós segons explicava Estellés mateix, va encarregar-li l’elaboració d’una columna en valencià, ‘Bon dia’, que l’autor signava amb el pseudònim de Roc. Es tractava d’una ínfima parcel·la escrita en vernacle sobre qüestions fútils de la qual Estellés mai no se’n va voler saber res.
La relació del periodista amb Ombuena així com amb la jove periodista i filla dels amos del diari, Maria Consuelo Reyna, sempre fou desagradable i tensa. Els atacs del diari contra Joan Fuster, la posició política del diari, li feren passar tràngols molt amargs i desencontres dolorosos. Tot acabaria el 1978 després de ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Estellés aleshores va dir a la premsa que la seua obra s’havia desenvolupat sempre al voltant de l’amor pel seu poble i la lluita per la idea dels Països Catalans. Aquestes paraules li van suposar la seua sentència de mort com a assalariat de la casa. Reyna va llegir el teletip i tot seguit, assegurava el poeta, va dir: Estellés se la ha jugado por decir esto en Barcelona. I així va ser. Un mes després, estant malalt, el van despatxar sense avisar-lo i sense indemnització alhora que es publicava una notícia del tot capciosa on es donava a entendre que la Seguretat Social l’havia declarat inútil i que, ell mateix, havia estat qui havia demanat la baixa. L’acomiadament implicava, no cal dir-ho, la ruïna per a l’economia familiar. Fou un colp duríssim. Després encara vindrien les pintades insultants, les amenaces per telèfon, en definitiva, la violència anticatalanista atiada i legitimada pel mateix diari. Una violència de la qual Estellés –com Fuster- va ser una de les seues principals víctimes.
Estellés, el millor poeta en català des d’Ausiàs March, convertiria aquell temps sinistre i aquells personatges en matèria universal a través de la seua excepcional obra literària, de les seues Horacianes, uns poemes en defensa del valencianisme progressista que, segons Dominic Keown, no tan sols van ser una meravellosa aportació a la literatura catalana sinó també a la tradició europea contemporània.
No, no tinc cap dubte que Estellés no hauria anat a la festa d’aniversari de Las Provincias. Tampoc crec que el diari s’hauria enrecorda’t de convidar-lo.
I vet ací que la festa ha estat, pel que diuen, tot un èxit amb la visita del nou rei i la presència dels que manen i, també, de les principals autoritats institucionals del país, les d’ara vull dir. Tots van posar el millor dels somriures i van fer veure que no passava res, que al país no havia passat res durant les darreres dècades. Al capdavall, ja ho sabem, la realitat depèn del color amb què es mire, si blau, si roig, groc, taronja o carabassa… No cal fer-se de mala sang. Ja parlarem més endavant… Hi ha temps. Hi ha els anys i els segles i la història mentre hi hagen homes.
El diari, com quan va fer anys en 1966 sota la direcció d’Ombuena (Las Provincias no ha sido un defensor de un orden, como enemigo de un desorden, va escriure aleshores), va celebrar l’èxit de la convocatòria, tothom va anar en rigorós acompliment del deure institucional i es van comportar segons manen els cànons del protocol. El diari també va celebrar la seua aportació a la societat valenciana, a la seua cohesió social i al manteniment de les seues tradicions. Una aportació val a dir que, més enllà de la defensa d’un regionalisme definit bàsicament pel seu anticatalanisme, s’ha concretat a més en el seu suport incondicional al PP, un partit que durant els vint anys que va governar va afavorir econòmicament el diari des de les institucions; en l’hostilitat contra la recuperació social del valencià especialment en l’escola o en la duresa informativa –de vegades ferotge- en relació a qualsevol posicionament de caire progressista que es manifestàs al sí de la societat valenciana. L’altre dia, però, no tocava parlar de res més que no fos la festa de commemoració de segle i mig de conservadurisme social i polític i regionalisme estèril. Tot està oblidat.
No, Estellés, definitivament, no hauria anat. S’hauria quedat a casa, les cames embolicades amb una manta, escrivint uns versos obscens, escrivint una flor natural en el bell mig d’un forat nefand triat a consciència entre un milió de candidats, lamentant les delacions, el país obscur, el país sense remei.
