El sagaç periodista sevillà Manuel Chaves Nogales restà bocabadat davant la sorprenent capacitat de mobilització dels catalans. Això era l’any 36. El Front Popular havia guanyat les eleccions, la Generalitat la presidia un Lluís Companys tan rebel com alhora possibilista, i la guerra encara no havia començat tot i que a l’ambient ja es podia olorar el seu sofre asfixiant. En una crònica publicada el 26 de febrer d’aquell any al diari
Ahora, Chaves va escriure: “Quan d’algún altre lloc d’Espanya que no siga Catalunya diguem els periodistes que la multitud estava entusiasmada, mentim sempre un poc. Entusiasme multitudinari no hi ha més que un en Espanya: el dels catalans. Fora de Catalunya aqueixa multitud a què es refereixen els periodistes sol ser simplement un grup, una part del poble més o menys considerable, però mai el poble mateix sencer i vertader. (…) Aquí en Catalunya, s’entusiasmen tots. És més: es disputa una batalla. Si uns vencen, uns altres han de ser vençuts. Doncs bé: en Catalunya aquesta suggestió del triomf és tan forta que els arrossega a tots, als vençuts i als vencedors”. El periodista creia que això, que aquest poder de suggestió que tenia el triomf sobre els catalans, era com a conseqüència de l’afiançament d’una personalitat col·lectiva d’una força enorme. Un sentiment –deia Chaves- que sempre acabava per emergir i per fer que els catalans, quan convingués, s’uniren al voltant d’una mateixa causa. Tan convençut estava d’això que va assegurar que en la imminent desfilada de benvinguda a Companys que s’havia organitzat a Barcelona amb motiu de la seua excarceració, hi estarien tots els catalans, els d’Esquerra, els de la Lliga o els anarquistes, els uns i els altres, com així va ser, en certa manera. Companys, recordem, se n’havia anat sol a la presó castigat per haver proclamat la República Catalana l’octubre del 34, però, vet ací, que dos anys després, va tornar a Barcelona com un heroi, aclamat per la multitud, electoralment invicte.
Catalunya, malgrat haver estat derrotada militarment i aixafada durant quaranta anys, no ha perdut encara aquell entusiasme. Vull dir, aquell sentiment nacional tan esotèric per a l’obtusa i autoritària classe política espanyola. Ben al contrari, aquest s’ha consolidat i eixamplat. Tant és així que si a primeries d’aquell 1936, Chaves afirmava que a penes havia estat capaç de trobar “separatistas” a Catalunya, avui es tornaria boig contant-los. Segurament, el sevillà, es quedaria també igual de bocabadat amb la persistència de la catalanofòbia dels polítics de Madrid, amb la seua ineptitud i el seu nacionalisme decimonònic disfressat de constitucionalisme. Sí, les coses, certament, han canviat a Catalunya i no precisament en la direcció que haurien volgut els colpistes vencedors. Chaves hauria al·lucinat amb tot el que està passant, amb el procés i les seues circumstàncies més abruptes com la de la imputació de Mas.
El passat 15 d’octubre, dia del 75é aniversari de l’afusellament de Companys, el president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, va comparèixer davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a declarar com a imputat de diversos delictes relacionats amb l’organització del procés participatiu del 9 de novembre de 2014, sota la cobertura legal de la lesgislació catalana. Aquell dia van votar més de dos milions de ciutadans, 1.861.752 ciutadans dels quals, el 81%, ho van fer a favor de la independència.
Companys després d’arribar de la presó l’1 de març del 1936, foto: Brangulí
Mas va eixir des del Parlament acompanyat per un seguici de milers de persones. Li feien costat, també, 400 alcaldes proveïts amb les seues vares, un símbol inequívoc d’una autoritat legitimament obtinguda a les urnes. A les portes del Palau de Justícia una gentada l’esperava des de primeres hores del matí. El president va ser aclamat amb entusiasme i les consignes a favor de la dignitat de Catalunya, per la independència, van poder sentir-se de manera ininterrompuda tota l’estona que va durar la farsa judicial. La premsa del país i la internacional va donar un complert relat del fet. La premsa espanyola, com d’habitud, va presentar la concentració com una paròdia sinistra i gairebé violenta amb l’objecte d’emmascarar un delinqüent. La judicatura va amenaçar de prohibir, d’ara en endavant, qualsevol altra manifestació d’aquesta mena que es poguera donar en el futur.
La concentració no va ser però ni una paròdia, ni un fet aïllat o partidista. En l’ànim d’aquesta bategava, sense dubte, aquell entusiasme o voluntat col·lectiva de ser que va ensumar Chaves i que ve de tan lluny. A Catalunya, ja fa temps que hi ha en marxa una revolució democràtica, socialment transversal, que s’ha marcat com a objectiu la fundació d’una república catalana, la qual pren com a model les democràcies més avançades del nord d’Europa. D’això s’han adonat la premsa internacional, l’esquerra podemita autòctona i aliats, els mateixos socialistes encara que no ho vulguen reconèixer, i fins i tot el PP més lepenista. L’Estat, en canvi, s’ha limitat a tancar els ulls, a amenaçar i a practicar la desinformació més grollera, a reduir aquesta revolució civil a un conte on el poble català fa el paper del rei nu i, el rei, el del brivall. Ara com ara, amb tots els escenaris oberts, el pronòstic més raonable és que l’Estat, en major o menor grau, acomplisca amb les seues amenaces i que Catalunya, per la seua banda, continue plantant cara o bé, ensenyant el cul com aquells escosesos de William Walace ressuscitats en el twiter pels responsables de comunicació de la CUP. D’alguna forma o una altra, com vulga que siga, els catalans guanyaran. Hi ha massa en joc com per a retirar-se de la partida, encara que el joc siga dur i ple de riscos i paranys.
A l’altra banda de l’Ebre, els valencians es miren amb els ulls d’Espanya la revolució catalana, és a dir, a penes veuen res. Uns s’indignen amb l’independentisme, d’altres l’ignoren convençuts que l’Estat, a les bones o a les males, ja posarà ordre. Molts s’emmirallen silenciosament amb la gesta dels seus veïns, sense moure ni un pèl del bigoti, però… De fet, tenen molta por perquè la caverna, com des dels anys setanta, continua assenyalant-los com a autèntics agents a sou de Catalunya. Són els mateixos que l’altre dia es mossegaven la llengua davant la injusta imputació de Mas, com si aquesta no tinguera res a veure amb els valencians, els extremenys o els veïns de Luxemburg…
I el cas és que mentre uns veuen i altres es fan el fava, el País Valencià continua enfonsant-se en la més absoluta misèria, a penes endolcida per una limitada política autonòmica de gestos i declaracions de bona voluntat. Al cap i a la fi, endolcida per l’única política que sembla que pot fer ara com ara una Generalitat arruïnada i trufada de funcionaris promocionats pel PP de Carlos Fabra, Camps, Rus, de la Gürtel i de la Perla… Des de dins del toll, Oltra invoca la màtria, això és un país maternal i acollidor i, el president Puig, reclama un millor finançament, bé, finançament en el ben entès que, el que hi ha ara, no passa de ser un grapat d’engrunes, les que queden del que més s’assembla a un espoli colonial.
Diputats valencians davant del Congrés a Madrid
Així les coses, del País Valencià no sé què hauria escrit Chaves després de veure com els diputats valencians que anaren recentment a Madrid a reclamar un millor finançament, es van quedar a soles en l’hemicicle mentre Rajoy i Sánchez la feien petar en el bar Manolo. No puc imaginar quina ironia andalusa hauria deixat anar en veure com en comptes de respondre a la humiliació amb un discurs contundent, els diputats valencians van preferir fer-se una foto de grup davant dels lleons del Congrés. Foto on van posar, també, al costat dels diabolitzats membres del tripartit, personatges com Gil-Lázaro, Barberà, Marta Torrado o Font de Mora, tots ells corresponsables de la llarga història d’humiliacions polítiques del país, de la seua actual ruïna econòmica, cultural i lingüística, de la seua decadència institucional. No crec que el periodista de l’Ahora haguera parlat de la cosa valenciana en termes d’entusiasme a la vista d’un país que ha resistit amb alegria dues dècades de governs balafiadors i corruptes i que ara opta pel canvi, però sembla poc compromés amb una veritable transformació del país. Pense que Chaves no s’hauria deixat enganyar ni tan sols pel soroll d’una jornada de falles. L’entusiasme de la traca i el passacarrer, de fet, només s’assembla al de la revolta catalana pel que té de sorollós. La seua idea de nosaltres hauria resultat un punt melíflua, en la línia de quasi tots els que ens han observat, potser l’hauria irritat i tot el nostre menifontisme, la nostra dependència de la mediocritat i, sobretot, la nostra tendència a la canibalització. Crec que potser només hauria canviat d’opinió si haguera vist una societat dempeus contra l’insultant infrafinançament autonòmic o una voluntat manifesta d’insubmissió fiscal per part de la Generalitat o a algun dels nostres dirigents dient-li cretí a la cara al burletes de Montoro. En quins termes hauria escrit, doncs? Ho hauria fet en termes de, ¿Feblesa política? ¿Paràlisi valenciana?… Mai no ho sabrem.
