Ningú no pot negar que Esquerra Unida havia treballat de valent i que, per tant, no es mereixia restar fora del parlament, quedar fatalment exclosa de la gestió d’un nou temps polític que havia estat tan llargament cobejat. Com tampoc no es mereixien els republicans d’Agustí Cerdà que una part de Compromís els tancara fatalment la porta als nassos a causa de l’inconfessable i sempitern terror a la gossada anticatalanista i els seus inquisidors ideològics.
El grup d’EUPV en les Corts, liderat per un enèrgic Ignacio Blanco, va jugar un paper decisiu durant tota la legislatura en la denúncia de les trames de corrupció alletades pel PP, en la dels escandalosos sobrecostos en la construcció de la Ciutat de les Arts i les Ciències o en la del saqueig mafiós d’Imelsa. Mentre, des de la Diputació de València, Rosa Pérez Garijo, va fer possible la liquidació política de la república bananera d’Alfonso Rus en posar al descobert el conegut com a DipuGate, això és, la trama de corrupció que durant anys es va anar articulant al voltant de la figura del grotesc personatge xativí. Com siga, EUPV no va resistir la irrupció de Compromís –o caldria dir també la irrupció de ‘l’oltrisme’?- ni la de Podem. I encara, molt probablement, tampoc no va poder arrossegar el llast d’una part de la seua pròpia herència política.
La decepció de molts ciutadans pel revés electoral no venia motivada, però, només per la sensació que les urnes havien estat injustes i immisericordes amb una trajectòria parlamentària valenta, coherent. Hi havia, hi ha, també, la convicció que la presència d’EUPV i els seus aliats hauria garantit una major solidesa a un canvi polític que es frustrarà si de cas no aspira a la transformació profunda del país, la qual ha estat durant més de mig segle boicotejada pel bloc social i polític conservador. També era necessària EUPV a fi d’evitar que el joc polític resultara massa afectat per les contingències d’uns lideratges polítics perillosament personalistes, l’aparició d’un nou nepotisme, o, encara, per a impedir la promulgació no escrita d’una llei de punt i final per als culpables del desastre valencià, una de les causes més lamentables de l’acomodament institucional.
Segurament que amb EUPV dins, amb Ignacio Blanco a Palau, les coses haurien estat sensiblement distintes. Blanco transmet seguretat, fermesa política. M’he de fiar del que he escoltat, del que he vist, del que personalment sent ja que mai no he parlat amb ell a pesar que som del mateix poble i que conec la seua família. Ni que siga a tall d’anècdota ociosa explicaré que el seu oncle fou el metge de casa, el del ‘seguro’, Don Pedro. Un metge dels d’abans, de tracte eixut, que sabia molt bé el que es feia, que tenia al cap cadascun dels seus pacients. Estic convençut que va salvar la vida al meu germà en insistir en el diagnòstic d’una hepatitis greu que a València, amb tots els recursos a l’abast, no havien sabut veure. He jugat amb els seus cosins al carrer Capella del meu poble, quan als pobles els xiquets encara jugàvem als carrers. Un d’ells, Pere, és actualment regidor en l’Ajuntament d’Algemesí i coordinador d’Esquerra Unida a La Ribera Alta. Estic convençut que li espera un gran futur polític encara que, ara com ara, les coses semblen complicades per a la coalició esquerrana.
L’exdiputat acaba de publicar Botiflers (Balandra), prologat per un dels millors periodistes valencians de les darreres dècades, Adolf Beltran. “Contundent”, escriu Beltran, “en una època que no es prestava a jocs florals, com a parlamentari, Ignacio Blanco va intervenir, al llarg dels quatre anys de legislatura, en debats relacionats amb la política de retallades de serveis i de reconversió de les empreses públiques; amb el lamentable tancament de la Radiotelevisió Valenciana; amb les exigències de transparència o amb la lluita contra la corrupció”. Blanco va ser, recorda el periodista, un lluitador contra l’abús del poder en un moment en què “esquivar el conflicte hauria sigut una forma de traïció als ciutadans”. Algú que va donar la cara i que, això no obstant, no va veure recompensat el seu esforç.
En Botiflers Blanco ha recollit les seues intervencions a les Corts Valencianes. Es tracta d’un llibre testimoni que, com ell mateix avisa, vol ajudar a comprendre el que van ser uns anys de lluita contra un règim de corrupció i espoli social. Els botiflers de Blanco, republicà i valencianista, són els xoriços de la Gürtel, els del saqueig de RTVV o els del negoci fraudulent de Valmor, els mateixos de sempre, els apòstols del regionalisme consagrat a la ‘valenciania’ reaccionària o els de l’autonomisme dòcil i condescendent amb el colonialisme centralista. Tot plegat, Botiflers és un llibre antídot contra l’amnèsia que haurien de tenir molt molt en compte els nous governants, com haurien de tenir igual de present la vàlua d’Ignacio Blanco, la importància també de la formació en què milita en la configuració d’un País Valencià nou.
