Al barri s’ha instal·lat una bruixa. Ho ha fet en un local menut com el puny on durant alguns anys s’havien estat venent, amb poc èxit, bragues, sostenidors, calçotets, mitjons, botons, roba de xiquet i cabdells de llana. Era un botigueta un punt trista, com una peixera sense paisatge habitada per un sol peix, on de tard en tard entrava alguna àvia despistada o alguna mare alterada perquè a última hora s’havia enrecorda’t que la veina havia parit i potser li hauria de dur algun detallet per al seu nadó. Una vesprada va estacionar una furgoneta a la porta i, en un tres i no res, un xiconot va deixar la botiga ben buida. No hi havia gaire cosa per endur-se, la veritat. Entre les quatre parets només es va quedar l’inquietant cap d’un maniquí infantil sense rostre, blanc com un bust romà de marbre, clavat a l’extrem d’una vareta de ferro.
La bruixa així que va arribar va cegar l’aparador amb uns vidres òpacs, tèrbols com un got d’aigua embrutat amb una gota de cassalla, sobre els que ha escrit amb lletres molt elegants: Tarot, Santeria, Limpieza, Videncia, Horóscopo… Si un no es fixa massa i llegeix d’arrapa i fuig aquelles lletres podia pensar que, en creuar el llindar d’aquella porta, et deixaran la bancada neta com per a mostrar-la en un espot de dentrífic.
L’altre dia la bruixa va eixir del seu cau i es va enfilar al taulell de la falsa cocteleria que hi ha al costat del seu negoci, regentada per dues simpàtiques xineses de mitjana edat. Dalt del tamboret, tant erta, amb aquella seua mirada absent, enfonsada en la seua solitud, gairebé em va semblar una comtesa russa abandonada pel seu amant en el luxós cafè d’un qualsevol boulevard de París.
La bruixa és una dona jove, molt prima, d’una esveltesa discreta. Llueix una llarga cabellera tenyida d’un ros apagat i té els ulls foscos, lleugerament ametllats, i un elegant nas aquilí coronant uns llavis estrets i, alhora, carnosos, perfectament delineats sobre el seu rostre prim i una mica cairut. Potser és una vampiresa o la sacerdotessa immortal d’un ritus ancestral, però, com vullga que siga, la veritat és que la seua arribada al barri a penes ha causat expectació. Passen tantes coses tan ràpidament, s’obrin i es tanquen tants negocis d’un dia per l’altre, que gairebé no hi ha temps per fixar-s’hi ni encara que siga amb bruixes belles i enigmàtiques com aquesta. D’entrada, aquesta acollida tan freda, ja no sembla que siga un molt bon auguri per al seu negoci i ella mateixa ho hauria de notar. A més, potser encara no li ho han dit però haurà de competir amb els bruixots africans, atlètics i bells com els Nuba de Leni Riefensthal, que de tant en tant s’esllavisen en les porteries de les escales i deixen en les bústies les seues targetes de visita amb propostes de sessions de kimbanda i vudú, una mica aterridores, tot s’ha de dir… I el dels africans no és l’únic inconvenient. Al barri, la majoria de la població és des de fa alguns anys d’origen xinès. Són molt supersticiosos, diuen, però del cert que les seues pors, totes embotides entre els plecs dels ronyons, encara que siguen també les nostres, s’espanten de maneres molt diferents. Les tècniques per descobrir els secrets del futur tampoc no tenen res a veure amb les nostres… No crec que la bruixa del meu barri tinga idea de com llegir el Yi Jing, ni sóc capaç d’imaginar un xinès dòcilment entregat a un ritual de neteja de santeria brasilera, sotmés a unes quantes arruixades de fum de pur havà i rom de canya davant la visió d’una pobra gallina escanyada…
I d’altra banda, pense que ni encara que la bruixa n’aprenguera a veure i espantar els fantasmes que fan plorar els xiquets dels xinesos tampoc no sé si això li permetria fer una gran clientela. Tot plegat, els xinesos ja no són el que eren i hui en dia prefereixen saber del seu futur no a través del Llibre de les Mutacions sinó a través de les prediccions dels joves economistes que han obert oficina per totes les cantonades, escoltant algun dels molts gestors als quals acudeixen per canviar la titularitat d’un basar, per estudiar al detall la viabilitat d’un nou negoci o per moure els seus diners a l’altra banda del món sense por que un drac alat se’ls engula en ple vol.
Sospite que la bruixa encara no sap massa bé on ha anat a parar, ni de les males energies que van acabar per enfonsar l’antiga botiga de betes i fils on ara ella mateixa prova de llegir les mans i les pors de la seua migrada clientela. Li hauria anat bé potser encomanar-se a un sociòleg o a un simple assessor fiscal dels que corren per aquells quatre carrers abans de quedar-se en aquella cantonada.
De tant en tant, la bruixa treu el nas al carrer i insta els vianants a entrar a la seua cova màgica agitant molt les seues mans amb els canells carregats de braçalets de bijuteria i deixant anar un irresistible somriure… Fa, sense saber-ho, com les xicotes xineses de les desenes de perruqueries que et prometen un reparador i inoblidable massatge amb final feliç… entra, entra i veuràs el futur, etziba… no, gràcies, prou negre me’l veig de moment… pensa el vianant, capficat en les seues coses, a pocs segles de la fi de la crisi mundial, de la independència de Catalunya, de l’arribada dels Nadals…
