La immensa majoria dels joves que arriben a la universitat no saben cap ni una causa de les que van encendre la Guerra Civil espanyola, ni tampoc dels seus vencedors i els seus quaranta anys de pau edificats sobre una muntanya d’ossos podrits. Tampoc no saben res de les raons de l’antisemitisme, que és com dir que no saben res de la punyent desesperació de Primo Levi o Stephan Zweig, una desesperació de vençuts amb l’alè de la mort i el cansament… Res no saben tampoc d’aquesta cosa que és el napalm cremant fins als ciments tots els futurs del sud-est asiàtic, res de la gran fam dels països d’ací a la vora, ni encara de la fam petita i vergonyant que cada boqueta nit passa a la cantonada de les seues cases arrossegant un carretó de ‘súper’… La fam, quina gran inspiració per a l’assassinat.
Tots vénen d’unes escoles confortables, calentes com gàbies per a hàmsters, inspirades per l’afecte i per la por dels seus pares. Escoles on s’ensenya poc per a no ofendre, per a no cansar massa, per a no danyar autoestimes llargament construïdes en la incubadora càlida de la llar, per a evitar posar al descobert la persistent existència del fracàs i totes les seues cares monstruoses. No, ells no han de saber res només que tenen dret a tot. És l’única lliçó en molts casos que han après i d’ací que invoquen amb arrogància la justícia si de cas qualsevol dels seus drets –com ara el de péixer sense ser destorbats en els frescos prats de la societat del consum- és radicalment qüestionat. Tota la resta no importa. Demà tindran aquell cotxe que sempre han volgut i aquella casa i aquells sous amb què somien poder gaudir de la vida sense límits. El coneixement és una andròmina inservible, no dóna ni protegeix de res, ni serveix per a res. L’esforç és una ficció, una convenció social per a justificar el dret a accedir a l’opulència. En realitat, només cal esperar, sense fer res, que el futur arribe.
Certament, el seu món no té res a veure amb l’antiga teranyina sobre la qual es balanceja perillosament el present des que la humanitat existeix. Res a veure amb les inacabables cues de refugiats sirians arrossegant-se pels mateixos camins d’Eslovènia que van fer els jueus en direcció a les cambres de gas, ni amb la legió muda dels desnonats que s’oculten a totes les nostres ciutats, ni amb els deserts infinits dels banlieus de França i de tota Europa on vagaregen perduts joves que són gairebé com ells, si més no igual d’ignorants, amb el mateix sentit del dret i la justícia, joves que se saben enganyats, que de colp han descobert que el futur que se’ls havia promès era una mentida.
Aquest món d’ells és lluminós, alegre, aparentment sense misteris ni complicacions, sense memòria i es pot tenir pel mateix preu que val el bitllet d’avió d’una companyia àeria de low cost. És un món que té el so del rock, que fa olor de tabac barat i cervesa…
Fa uns dies, però, al Marais, tot se’n va anar en orris. Joves com ells van perpetrar una matança brutal. A París l’altra nit es va matar a la humanitat sencera, igual com va passar l’altre dia a Turquia, a Iraq, Afganistan, a l’Índia… No era Déu qui premia el gallet sinó el diable, el mateix diable que des de temps immemorials acciona els mecanismes de la mort cruel i sense sentit.
Tot va es va viure com en un d’aquells videojocs sangonosos on es fan trets i esclaten bombes i es fuig per paisatges infinits, només que aquell joc no es podia aturar perquè era la realitat mateixa. S’hi jugava una partida transcendent que fa que es juga tota la història i de la qual els joves no en saben res. La partida del fanatisme contra la tolerància, d’allò humà contra allò inhumà. Una partida que ni de bon tros s’ha acabat encara i que del ben segur continuarà jugant-se ací i allà.
“Per què ens maten?”, em preguntava l’altre dia atònit, amb un fil de veu, un d’aquests joves bons que no sap res després de confessar-me que ell mateix podria haver estat aquella nit al Bataclan. “Per què?”, insistí un parell de vegades. Ningú, ells els primers, no s’haurien esperat mai una cosa així, a la ciutat on de tant en tant van a passar un cap de setmana. Sospiten que això els pot passar ací mateix i senten por i ràbia. La pregunta ja és a hores d’ara una protesta formal, col·lectiva, amb ribets de generació. Ningú no els havia dit res, pensen, contrariats, indignats. En la tragèdia potser s’han trobat també un nou enemic a qui saben que han de combatre: la ignorància.
