Poc després, entotsolat, vaig pensar que a mi, com a tantíssims dels meus conciutadans, se m’havia negat durant una eternitat sencera Raimon: les seues cançons, els seus mots. Se’ns havia negat pel caprici d’uns governants ara porucs, ara fastigosament àgrafs i autoritaris. Després de la llarga nit del franquisme, aquells sàtrapes de pa i meló… Zaplanes, Camps, Olives… alcaldelicastres de tota mena amb menys cervell que un mosquit i més cara que esquena, s’havien entestat en convertir el cantant en un proscrit en el seu propi país, en una ombra… Tot plegat, van proscriure Raimon i mig país també, sobretot el desig d’un país, el somni de no voler deixar de ser. Foren els anys grisos, els de les rates enormes habitant tots els racons de Palau… Julio Iglesias a sou de la Generalitat, Lina Morgan en Canal 9, funerals d’Estat per al Titi… ai!
A principis dels noranta, a Algemesí, vaig anar a escoltar Raimon amb el meu amic Josep Manel Esteve en un modestíssim teatre que s’havia habilitat en les velles escoles del poble, just enfront de l’enyorada casa dels meus avis paterns. Aleshores, érem molt joves. Escrivíem versos i perseguíem els versos quan l’haixís i l’alcohol barat rebentava les baules de les nostres cadenes, laboriosament trenades en la farga d’una societat melindrosa i repressora. Vam quedar-nos atònits amb les cançons de Raimon… amb els poemes d’Espriu, March, Timoneda… A l’estiu, aquell mateix estiu potser, una vesprada tota de foc, Josep Manel i jo anàrem a Xàtiva. Buscàvem els seus sons, la seua veu i, també, els versos d’Estellés qui sap si gargotejats en un llenç de paret blanca o el trenc d’inici d’una cosa nova que semblava no arribar mai.
Una dècada més tard, l’octubre de 2002, jo mateix vaig tenir a veure amb l’organització d’un dels concerts del xativí en el mateix recinte del poble. De nou, el teatre de les velles escoles es va omplir de gom a gom. Va ser una autèntica bogeria. Entre els espectadors recorde la presència de l’escultor Andreu Alfaro. El cantant personalment em va demanar que se li trobés un seient. Alfaro va arribar just a l’hora. S’havia fet molt gran, mirava amb aire distret, caminava a poc a poc, somreia a poc a poc… Andreu, amic, torsimany de metalls, eròtic cast de fusta ben antiga arribes tu on la paraula es trenca…
Durant molts anys a Raimon se li va negar el pa i la sal. El xativí formava part dels dimonis familiars d’una dreta obscura, carregada de mala llet, incompetent per a tot menys per a organitzar-se la vida a costa dels diners de tothom. Vam enyorar molt Raimon, sobretot vam trobar a faltar molt la normalitat.
Finalment, el tornem a tenir, vull dir, plenament, sense la vergonyant mutilació pública, talibànica, a què va ser sotmès per la dreta indígena com va ser sotmesa la resta de tota la intelliguentsia del país. A l’octubre, va ser reconegut amb l’Alta distinció de la Generalitat. Al novembre, homenatjat per l’Ajuntament de la seua ciutat malgrat el bram rabiüt del regidor de Ciudadanos, aquell partit dels nous acòlits de la reacció, i malgrat la hipocresia també d’un PP sempre censor i a la contra de la cultura… Amb el restabliment públic, simbòlic de Raimon, es restableix també la voluntat de construir un país més civilitzat, amb arrels profundes en la cultura. Semblava que mai no podria passar.
Sovint encara, en passar per sota el balcó de sa casa, a Barcelona, no puc evitar sentir melangia d’aquella vesprada a Xàtiva, d’aquells carrers, les fonts, d’aquell foc en el cel, melangia del meu país… En tu estime el món, la terra i la gent d’on véns…
