A hores d’ara, ja feia molt que els anys havien esborrat amb ràbia els anys feliços i que s’havien endut els pares i, també, la seua pròpia ingenuïtat i el seu vigor, aquella fam insadollable de femella i cant, de nit sense fi. Ara sabia que el temps tot ho empentava inexorablement cap a un precipi de foscor i que el present no era res i el passat només somni. Va pensar en tot això i en tot allò que hauria pogut ser si, posem per cas, haguera decidit anar-se’n del poble per guanyar-se millor la vida o si potser s’haguera casat amb una dona forta i entenimentada i no pas com la que tenia, corcada d’ànima, sempre en mans dels metges del cap. Qui sap si no hauria sigut feliç.
Al transistor de butxaca, el mateix que li feia companyia al camp durant les dures jornades de treball, van estar tota la vesprada, entre resultat i resultat de la lliga de futbol, donant la notícia de la mort de la princesa Diana de Gales. En realitat, aquella tragèdia se li’n fotia prou. La seua preocupació era molt més prosaica. L’endemà arrencava la collita de la taronja i com a cap de colla li calia tenir-ho tot ben organitzat. Li neguitejava tenir que triar entre uns homes i uns altres en aquelles primerenques jornades de la campanya, li horroritzava tota la burocràcia de la qual li caldria fer-se’n càrrec… ni tan sols havia tingut temps de practictar una mica la seua cal·ligrafia un punt infantil.. Se’n riurien d’ell els coordinadors del magatzem en veure l’escriptura dels seus rebuts?… I si només fos això, rai. Fet i fotut, aquella era l’hora en què encara no tenia ni puta idea de com pagaria el rebut de la llum d’agost ni amb quins diners ompliria la nevera. A l’última, encara hauria d’anar a demanar-li dos o tres mil duros al seu amic el forner, passar la vergonya… això o fer-se fotre i menjar-se les pedres. La vida era una puta guerra. Sempre la mateixa cançó, el mateix patiment.
Malhumorat, fastiguejat, se’n va anar al llit amb totes aquelles cabòries justament quan el sol es clavava com un punyal en un horitzo d’asfalt fumejant. A l’albada la mort va entrar de puntetes a l’habitació i va tallar amb la seua ungla bruta el fil que l’unia al món. Se’l trobaren garratibat, enfonsat en un basal d’orina, tes com un ocellet caigut sobre la vorera en el ple de l’hivern.
A penes no va quedar res d’ell: una jaqueta de pana marró, una elegant gavardina, mitja dotzena de fotografies, un rellotge de polsera amb el vidre esquerdat…
