Just quan la vesprada d’un dia de principis de febrer fa el seu darrer alè, tres amics passegen pels carrers del vell barri de Sant Pere amb la lenta cadència d’uns savis grecs que saben de la seua excelsa ignorància. Passegen o podríem dir que suren enmig d’un núvol d’humitat, enmig del baf de la terra que, tal com cauen les ombres, s’escola lentament entremig de les llambordes igual que escates d’un peix prehistòric.
El més jove encara no ha fet els cinquanta i els altres estan a punt de tocar la seixantena. Cal saber que el quasi cinquantí es va criar en un carrer llarg i estret que començava en l’ànima d’un ficus gegantí i acabava en una plaça quadrada del tot amb una església de murs llepats pel vent i l’aigua i amb un campanar tort assetjat per les aloses i els teuladins. Per les nits, el so de les campanes creuava el cel sinuosament com una bruixa entremaliada i picava suaument els vidres de la finestra de la seua habitació.
Dels dos més grans, un va créixer al cor de València, en una escaleta estreta a tocar del mercat, tant o més exuberant i sorollós que el basar d’un conte persa. Encara de vegades pot sentir l’olor del peix excitat pel gel, l’olor de les pebreres, dels grans del cafè acabat de torrar… L’altre, va ser xiquet en un poble menut com el puny, atrapat entre la verdor dels pins i el blau de la mar, endormiscat als límits del reialme dels arrossars habitats pels dracs insomnes. El sol, en aquell poble, només era que una roda de bicicleta o una bola de gelat. Heus ací les pàtries dels tres amics, dibuixades sobre un mateix i extens continent d’enyor i felicitat, frontereres totes tres, pàtries sense herois, eternes com un estiu lluminós.
Aquesta boqueta nit passegen i parlen, es retroben, miren de foragitar la por, d’allargar la vida. Han passat coses, moltes coses des que es van conèixer ara ja fa molts anys. Al quasi cinquantí fa a penes un mes que l’obriren una nit els metges per a apedaçar-li el cor. El cas és que la mort el va despertar violentament enmig del seu plàcid i confiat son, el va sacsejar com un ninot, el va agafar dels peus i el va estirar cap enfora del llit, li va ficar el braç per dins de la gola i li’l va endinsar fins al pit… Finalment, cansada de jugar, a la porta mateix del quiròfan, el va deixar estar, si més no de moment. El va abandonar amb un amarg sac de tristor com a tarja de visita. El més alt dels tres escolta atònit el relat d’aquell incident, arqueja les celles i mira per damunt dels vidres de les ulleres. Fa poc també ell va tenir un ensurt dels bons. La pressió arterial quasi li va fer perdre la visió d’un ull justament quan li acabaven de dir que li calia operar-se d’un genoll i que tenia malament el colze del braç esquerre. Des d’aleshores, pren pastilles cada dia per a unes coses i per a les altres mentre espera que córrega la llista d’espera. El tercer dels amics, diagnosticat des de fa alguns anys d’una diabetis, diu que això de les pastilles no té cap importància i que el pitjor és haver de renunciar a l’orgia del sucre per sempre més. Els tres es miren circumspectes. S’asseuen en una terrassa al bell mig d’una plaça on juguen uns quants xiquets. La vesprada s’atansa cap a la seua fi i la nit ja ensenya les orelles. De sobte, el quasi cinquantí recorda les redonors majestuoses d’aquella dona del poble del costat que va estudiar amb ell i que després es va casar amb un que va ser alcalde de dretes i que avui està a punt d’entrar a la presó. Pensa que els mugrons dels seus pits menuts i durs deurien fer gust a bresquilla madura i pensa o recorda, no ho sap, l’olor de la seua pell a romaní… Tots tres riuen. Ara s’enyoren de la pàtria, territori dels audaços, dels immortals, enyor del sexe i dels gustos, això és, gust a poma, gust a ametlles, gust a absenta, gust a cony, gust a oli cru, gust a pruna, gust a vida… Cada segon que passa, la pàtria queda més lluny, se’n va lentament cap a l’infinit com la ploma d’un ocell o una fulla engrunsada per l’onatge d’una mar tranquil·la. Ara només voldrien una mica més de temps.
-Els valencians no hauríem mai d’envellir…- diu el més alt amb sornegueria i un estrany somrís de xicot de vint anys dibuixat al seu semblant.
-I tant!, ni tampoc morir-nos- afegeix el quasi cinquantí.
-Ni morir-nos, ni morir-nos…- rebla, finalment, amb un punt de melangia el diabètic mentre xucla delerós un bocí de xocolata que li han tret amb el cafè.
Francesc Viadel
