Quan érem xiquets de vegades jugàvem al joc de “ser el rei”. L’escollit per a ocupar un paper tan important –normalment el més abrivat, acomplexat o vanitós dels de la colla- es plantava al cap una corona improvisada i des d’aquell mateix moment calia que tothom li ballara els nanos tant si volies com si no. No hi havia elecció. Fins i tot, no faltaven els monàrquics entusiastes –llepaculs hi haurà sempre- que, arribat el cas, reprimien qualsevol intent de desafecció real. Disposats en fila índia darrere del rei havíem de repetir escrupulosament tots els moviments que aquest executava. Així que ara saltàvem, ara ens aponàvem, ara ens posàvem el dit al cul, ara aixecàvem la cama dreta, ara féiem una ganyota, ara un pet… Tot això durant una bona estona fins que arribava el moment en què, a uns quants, cansats ja de fer l’imbècil, se’ls unflaven els nassos… La cosa, no cal dir-ho, solia acabar malament, ja que el rei quasi mai no renunciava de bon grat als seus privilegis i, en situacions extremes, inclús calia etzibar-li un bon calbot perquè desistira. Si fa no fa, com ha passat des de sempre amb la monarquia a Espanya, vaja. Que la corona ha lligat malament amb un país llastat des de sempre per les desigualtats, la incultura i la inestabilitat és un fet evident. Una corona roenta que sempre ens l’han fet engolir a la força.
Un repàs succinte no deixa cap marge al dubte. La reinstauració en el tro de Ferran VII va suposar la implantació d’un absolutisme ferotge –Inquisició inclosa, la mateixa que assasinà al pobre mestre Ripoll de Russafa per heretge-. El règim va encadenar el país en les profunditats de la caverna de l’Antic Règim mentre les nacions europees s’obrien camí a la modernitat. Aquell borbó, un tipus aficcionat al billar i a tocar la guitarra, covard i mentider, va morir odiat per tothom, sense imperi, deixant una pesant herència política al seus malaurats súbdits. A la seua filla, Isabel II, no li va anar millor. Tant és així que el seu regnat va acabar amb una revolució, la de 1868. La reina, per salvar el seu cul, hagué d’anar-se’n a l’exili. A la volta dels anys ha quedat d’ella el record del seu voraç apetit sexual, plasmat en unes caricatures ben explícites que van dibuixar els germans Bécquer.
Mentre Isabel II vivia a París, a l’aixopluc de Napoleó III, va regnar a Espanya per un parell d’anys, Amadeu I. L’italià incapaç d’arreglar el desori polític va ser acomiat un dia mentre esperava en el restaurant del Café de Fornos que li dugueren el papo. Es veu que escampà el poll ben content de deixar darrere seu un Madrid laberíntic i pobletà, desagnat per l’oligarquia, sense solució. El buit l’omplí una primera república efímera, tombada pel colp d’estat de Sagunt del general Arsenio Martínez-Campos, que dugué al tro a Alfons XII, el fill d’Isabel. Va ser durant el seu regnat que sorgiren les perifèries, la catalana i la basca, que van començar a recuperar la seua musculatura nacional cansades del jou del centralisme estatal, ineficaç, rendista, xuclador com una sangonera. A la seua mort el va succeir, uns anys després, Alfons XIII, un rei que serà recordat per preferir el suport d’una dictadura militar abans que no esclarir els fets que van dur a la mort, en Marroc, a milers de ciutadans procedents de les classes treballadors en nom d’un imperialisme absurd. Era l’exèrcit de Primo de Rivera, el pare del falangista, l’exèrcit de la corrupció i dels intents d’aniquilació de la cultura i la llengua catalana.
La ciutadania no li va perdonar mai aquella traïció i el 14 d’abril de 1931, amb la proclamació democràtica de la segona república, se’n va anar a l’exili carregat amb un patrimoni calculat en uns 16 milions dels euros d’ara. Des del Gran Hotel de Roma va veure la guerra civil, una guerra provocada pels militars sediciosos en el seu nom i els valors càducs que representava.
Després de quaranta anys de dictadura li va tocar el torn al seu nét Joan Carles I, un altre monarca imposat, ara per Franco, un dels assassins més notables de la història recent d’Europa i que ell mateix ha confessat que va voler com un pare. El regant de Joan Carles ha estat una farsa històrica com ha estat, en certa manera, la seua abdicació després de veure’s esguitat pels escàndols (els negocis de la seua filla i el seu gendre, la caça d’elefants a Botswana…) mentre les classes populars s’ofegaven literalment en la misèria. I, finalment, el seu fill. Un rei casat amb una plebea que ens havien venut com una mena de príncep blau dels pobres, però que en els quatre dies que duu ja s’ha donat a conéixer com un més de la colla odiosa que conforma la parasitària oligarquia espanyola, la culpable de tants i arreladíssims mals. Ho vam saber l’altre dia amb la publicació d’uns missatges “chelis” intercanviats entre la seua senyora reina, ell i Javier López Madrid, un empresari implicat en el repugnant afer de les targetes ‘black’, investigat també en el marc de l’operació Púnica per, suposadament, haver donat 1’8 milions d’euros al PP del convicte Francisco Granados. “Te escribí –li diu la reina a López Madrid- cuando salió el artículo de lo de las tarjetas en la mierda de LOC (suplement d’El Mundo). Sabemos quién eres, quiénes somos. Nos conocemos, nos queremos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui (miss you!!!)”.
Sí, ara uns quants milions de desgraciats com jo, com vosté, també sabem del cert qui són en realitat els actuals inquilins de la Zarzuela, encara que els partits de l’esquerra pressumptivament republicans miren cap a una altra banda mentre parlen d’inútils reformes de la Constitució o es donen el bec amb ses majestats fent un somriure beatífic en aquelles llargues recepcions acartronades on qui més qui menys sol portar en homenatge unes taronges o unes caixes de pebrots del piquillo.
Bé, no sé que hauríem fet els xiquets si el nostre rei de pega o algun dels seus estúpids i disposats cortesans ens haguera fotut la mà a la butxaca i ens haguera birlat les boles, les galles, els cromos, el tirador o el duret del diumenge de l’àvia. Molt possiblement l’hauríem enviat a la merda una, dues, tres vegades, definitivament, per sempre més, a ell i al seu joc infame. Com diria l’actor Xavi Castillo: “Monarquia? Xe, pa qué!…”
