Molts anys després, treballant al camp, vaig sentir cantar a collidors que alguna vegada havien fugit de la misèria les excel·lències de Suïssa, Alemanya, França… Vaig somiar durant molt de temps en anar-me’n algun dia ben lluny per tal d’esquivar els límits d’un país que percebia com una autèntica condemna, com un enigma irresoluble, com un autèntic país de merda on era impossible reeixir si de cas no havies nascut en una bona casa. Tenia tantes ganes que un dia em vaig plantar en el consolat d’Holanda a València a demanar feina. Em van tractar amb una cortesia exquisida i em van fer dues palmadetes a l’esquena. Encara deuen estar rient d’aquell adolescent impulsiu i somiatruites.
L’estiu del 1998 amb Gemma, la meua dona, i els nostres estimats amics Enric i Maite, vam anar a recórrer Holanda i Bèlgica. Viatjàvem en cotxe i dormíem en tendes de campanya en condicions precàries. Pràcticament, llevat d’una estada a París i d’una altra a Londres, era la primera vegada que eixia de casa. em va fascinar, les seues places i carrers. També em va atrapar l’Amsterdam dels coffee shops i la ganduleria del barri roig, aquella ciutat somrient, de pecats.
L’experiència ens va agradar tant que l’any següent ens vam atrevir amb el sud d’Alemanya i amb Àustria. Dels molts llocs on vam estar no oblidaré mai el camp de concentració de Dachau esclafat sota un cel gris, perdut enmig d’un oceà de verdor. A les portes de Salzburg vam admirar també, atònits, un eclipsi de sol complert, inquietant, atemoridor com un mal presagi.
Ens encisava el continent. Jo, ells, nosaltres, maldàvem per ser europeus, això és, per desprendre’ns del llast d’una mentalitat provinciana fins l’angúnia en què ens havien educat, per fugir de l’atonia general, de la sensació asfixiant de viure enmig d’una gent sense curiositat per res, al·lèrgics a la cultura i blindats a la diferència, tan poc avesada als hàbits més elementals de la civilitat. País de pocs llibres i molt bous, massa festa, de tricornis i de vividors, de furtalàpides… Al capdavall, Europa era la plenitud material i espiritual que el franquisme i el pensament reaccionari ens havia negat, era una promesa.
I tot just quan començàvem a ser-ho d’europeus, que va arribar la primera de les decepcions de la mà de la moneda única. L’euro ens va convertir en més pobres del que ja ho érem en transformar en pura xavalla els nostres merdosos sous espanyols. Ens van entabanar bé. Era només el principi. Encara havia d’arribar la crisi i havíem de veure la misèria recórrer el continent, acarnissar-se amb el sud. Recordeu Dimitris Christoulas? Recordeu aquell pobre home de 77 anys que es va suïcidar en la plaça Sintagma aquell abril de bojos de 2012? “Pose fi a la meua vida per no haver de furgar en els contenidors de fem per a poder subsistir”, va deixar escrit abans de fotre’s un tret al cap. A Cristhoulas el va matar la mateixa Europa que va ser incapaç d’evitar que uns altres europeus es massacraren als Balcans amb una ferotgia medieval. Va ser la mateixa Europa que avui mateix està deixant morir milers de sirians davant de les costes gregues, sepultant-los en Idomeni, en Lesbos, en tots aquells camps tan semblants als de Drancy, Sant Cebrià, Gurs, Argèles que van soterrar en la indignitat els nostre avis republicans, milers de jueus perseguits pel nazisme, de dissidents i víctimes de la barbàrie… Sens dubte, la mateixa Europa que sembla incapaç de defensar els seus de la brutalitat del fanatisme gihadista, de protegir-los dels vells fantasmes destructors que va despertar la fam i la por fa quasi cent anys i que avui tornen de bell nou des de les tenebres a senyorejar una societat desorientada, perduda.
Sí, tot sembla indicar que el conte de fades toca a la seua fi. L’ha destruït l’extrema dreta francesa, l’hongaresa i la polonesa a cavall d’unes democràcies manades per un estol de mediocres; l’ha destruït l’egoisme dels potentats alemanys i britànics; l’avarícia dels mercats; la ineptitud d’unes institucions comunitàries que sembla que només són capaces d’engreixar una cort imperial de funcionaris i tecnòcrates, de xerraires.
Estem a temps de salvar-la o simplement cal que abandonem qualsevol esperança? On Europa? On el somni?.
