Bé, la veritat era que bona part del gremi es corresponia amb aquella imatge. Molts redactors eren uns llepaculs impenitents i uns gorristes, la majoria afectes al règim. La gent tenia raó i, també, les de perdre si de cas s’il·lusionava amb un altre relat del món. Les coses no podien ser d’una altra manera en un país on s’havia passat d’una precària i efímera premsa republicana a quaranta anys de censura i de totalitarisme informatiu. I vet ací que en arribar la democràcia el periodisme va canviar, però no així la mentalitat d’una gran part de la població ni encara menys la de la majoria dels manaires. Per a molts d’aquests darrers calia que la premsa continuara sent per sempre més la notaria dòcil del poder.
Sé d’un regidor malfiat i autoritari que no fa encara massa anys va exigir que la televisió pública del seu poble filmara l’acte d’entrega d’uns bons d’ajut escolar per a famílies econòmicament necessitades. A veure qui dels beneficiats s’atrevia a dir-li que no. La pobra gent va haver de passar cap cot davant de les càmeres mentre el polític els anava fent entrega del paperet dels collons amb un posat de tirà satisfet. La periodista Rita Barberà, sent alcaldessa, també tenia la costum indecent de muntar actes d’entrega de claus d’habitatges socials als quals acudia tota la premsa. El regidor de poble al·ludit es declarava nacionalista i d’esquerres. Barberà, ja ho saben vostès, era filla devota de l’antic règim. Tots dos, però, somreien igual. Tots dos pensaven el mateix del que havien de ser els diaris, les ràdios i les televisions.
Bona part dels polítics, ací i en Baltimore o en Bremen, desconfien dels professionals del periodisme, no els agraden perquè els incomoda sentir-se apuntats, perquè els irrita la veritat o els atemoreix. A casa nostra, la desconfiança – i ho dic després de molts anys d’experiència- conviu amb el menyspreu. Per a molts diputats, regidors o alcaldes, el periodista no deixa de ser un ésser insignificant que només sap escriure i que guanya poc. Quin valor pot tenir, doncs, per a un polític, en un país d’illetrats i de classistes, algú que sap escriure i que no té diners? Algú que, a més, es permet de publicar allò que es considera una veritat esbiaixada? És cert que hi ha periodistes que escriuen al dictat de qui els mana veritats desdibuixades i polítics que són fidels a la llibertat de premsa. Però també és cert que no passa un dia en aquest país en què un polític qualsevol, valent-se de la seua autoritat i fent bona la dita de qui paga mana, telefona a un redactor per a renyar-lo per un titular que li ha semblat d’allò més indignant, inexacte, incorrecte, indecent… Ara, els polítics de la nova fornada, infatuats fins el fàstic com Narcís a força de contemplar-s’hi en l’espill de les xarxes socials, també poden renyar al periodista per Twitter o per Facebook, mentre els seus enfollits followers s’afegeixen entusiasmats a la reprimenda com en una lapidació pública. Maleïts periodistes que critiquen els vicis del poder, se’n foten dels seus rituals, denuncien les corrupteles morals, acompanyen fins a la porta dels jutjats els carotes i els lladregots, maleïts periodistes que diuen allò que pensen… El poder opac, ha escrit John Pilger, detesta els periodistes que fan el seu treball, els que aparten pantalles, examinen darrere de les façanes i aixequen les pedres.
Val a dir, que la premsa espanyola és la menys fiable dels països més avançats d’Europa. Ho diu un estudi de la Universitat d’Oxford publicat per l’Institut Reuters per a l’estudi del periodisme. Alguna cosa tindrà a veure amb aquesta malfiança dels lectors la manca de tradició democràtica, els baixos índexs de lectura de la població i les pressions d’un poder polític que encara no sap si va cap a unes majors quotes de llibertat o si ve. Però sense premsa, com em recordava el meu amic i col·lega Miquel Calvet rememorant la figura del plorat Xavier Vinader, sense una premsa com cal, estem perduts vostè i jo, els ciutadans d’a peu.
