Així, doncs, cada matí la mateixa rutina. Xandall, unes bambes velles, les ulleres de sol, la motxilla. A la motxilla: una ampolla petita d’aigua, el telèfon mòbil, la medecina, unes poques monedes soltes per si ha de comprar un pa o el diari… L’home ix de casa quan el dia a penes és poca cosa més que una insinuació en el cel, quan el sol tot just comença a llepar els edificis de la ciutat tenyint-los d’una fina capa d’or. Llavors, manprén el camí de l’ample passeig sota els plàtans i les Koelreuteries paniculates i al poc, a passa ferma, arriba al parc enorme i continua caminant sota els til·lers, els castanyers d’Índies, els bellaombres, els pollancres, les palmeres datileres i les blaves, els pins australians, els Gingkos bilobes, entre llorers i evònims del Japó, baladres, tamarindes, pitòspors… Enrere deixa alguns homes cuc, com ara aquell cinquantí amb la pell color oliva que viu molt a la vora del llac en un banc sota un taronger de Louisiana. Normalment, l’home que camina passa a la seua vora just quan el cinquantí cerca el seu esmorzar en la paperera que té a la vora. De vegades, es creuen fugisserament les mirades i aleshores sembla que l’un estigui pensant de l’altre quina merda de vida li ha tocat… Enrere queden també els fabricants de bombolles de sabó que viuen amagats com conills entre els arbustos que creixen al costat de la font monumental del parc. Durant la setmana habiten silenciosament en aquella foscúria vegetal i en arribar el dissabte, amb el posat d’uns clowns o dels funambulistes d’un gran circ, ixen del seu amagatall per distreure amb les seues bombolles màgiques els estúpids xiquets. Hi ha també el jove africà que cada matí resa sota un fanal gegant en una llengua impossible i la vella boja que dóna de menjar als coloms i les gavines, i els disciplinats operaris de la neteja, tan ben empolainats amb les seues armilles fosforescents… I un jove de dos metres que fa ioga cada dia a la mateixa hora i en el mateix lloc, els gossos que passegen els homes i un mamut de pedra que espera solitari des de fa més de cent anys cobrar vida, i els senegalesos fornits que dormen als porxos del museu de geologia perfectament arrenglerats a continuació de les roques de lava basàltica i bomba volcànica en exposició, i hi ha les estàtues imponents d’Aribau, del general Prim amb el cap farcit de punxes de metall contra els ocells, del caçador de lleons i de la nit, fantasmes de roca que vigilen el pas del temps a la ciutat.
L’home que camina es mira aquell món d’esquitllentes i continua caminant, només caminant, amb la mirada fixa en l’horitzó, pensant únicament en el rec esponerós de la seua sang, en els batecs del seu cor, en l’aire perfumat del matí, en els anys feliços… Sap que la mort li va al darrere, a pas lleuger, fent un somrís d’imbècil, xandall negre, ulleres de sol, amb una motxilla plena d’ossos a les espatlles…
