Tot va començar el 1996 amb la modificació del Mapa Escolar heretat dels socialistes que ja va trastocar totalment l’equilibri entre l’escola pública i la privada, en benefici de la segona que va veure com s’incrementava el número d’aules assignades. Només era el primer pas per a convertir l’ensenyament en un negoci tan lucratiu per a uns pocs com ruïnós per a la majoria dels valencians. El conseller Tarancón va sentenciar aquesta deriva amb l’aprovació el 25 de juliol de 2000 de Construcciones e Infraestructuras Educativas de la Generalitat Valenciana SA (CIEGSA), una empresa pública que havia de completar el mapa escolar de 2003 i que va acabar convertint-se en un niu d’escurçons. CIEGSA no només no va construir les escoles promeses sinó que va establir un sistema d’adjudicacions a les empreses que la mateixa Sindicatura de Comptes va considerar opac, irregular, amb uns preus d’adjudicació unflats fins als núvols, sense explicació possible. El cas és que el 29 d’abril de 2005 un foc intencionat va cremar la nau d’Alaquàs on l’empresa guardava els documents que podien donar llum sobre els elevats sobrecostos de la construcció de les escoles. El 17 de maig el secretari autonòmic i conseller delegat Màximo Caturla, denunciava també l’assalt de les oficines de CIEGSA a València. Tots dos incidents, gangsterils sense pal·liatius, van coincidir justament amb els intents desesperats i persistents de la socialista Ana Noguera per a obtenir els documents que haurien escatit aquells sospitosos sobrecostos.
I a tot això, mentre les escoles de CIEGSA eren pura fantasia i s’esfumaven els diners, els xiquets valencians es veien obligats a estudiar en barracots infectes agombolats com pollets en una granja. Això, estudiar en el barracot, o bé anar a nodrir les aules de l’escola privada finançades en bona part amb els impostos de tots. Uns barracots, val a dir, pels quals també pagàvem xifres d’infart.
L’any 2010 el deute de CIEGSA ja arribava als 2.517 milions d’euros i aquell mateix any es deixaren de licitar 26 projectes que ja estaven planificats. Això no obstant, Francisco Camps va tenir la poca vergonya d’assegurar al juny en una trobada entre constructors i alcaldes que al País Valencià s’havia fet la major inversió de la història d’Espanya en matèria educativa. Dos anys després d’aquella mamarratxada de Camps la Generalitat tancava CIEGSA amb un deute d’escàndol i l’ombra de la corrupció, de la desaparició de diners procedents d’Europa per construir centres educatius, denunciada per la llavors diputada de Compromís, Mónica Oltra.
El PP mentrestant va practicar una política de concertacions radical. El País Valencià amb el 40% dels centres educatius concertats d’un total de 2.247 es va posar al capdavant de les autonomies amb més convenis entre l’administració i el sector de l’ensenyament privat. Altrament, malgrat els problemes financers de la Generalitat, per als centres concertats mai no van faltar els diners. Tot això passava mentre l’educació pública es degradava a tots els nivells, mentre el PP intentava imposar la seua ideologia –invocant, ai!, a la llibertat- en les escoles de tot el país protagonitzant batalles tan esperpèntiques com la del boicot a l’ensenyament d’Educació per la Ciutadania, una iniciativa no del pervers Zapatero –com es volia fer veure- sinó de la Unió Europea. Es tractava tot plegat d’impedir, com deia l’analista de FAES, González Quirós, que les portes de les escoles s’obriren a “las nuevas famélicas legiones: las femenistas y homosexuales que defienden una agresiva filosofía de género, los sectarios que dicen defender la ciencia y lo que hacen es atacar la libertad de pensamiento ajena, los falsos sacerdotes que ignoran su condición y pretenden suplantar la religión de cada cual por la suya propia”.
El resultat de tot plegat va ser catastròfic no tan sols per a les arques públiques sinó també per a l’educació dels xiquets valencians amb uns índexs d’abstenció escolar superiors a la mitjana espanyola, amb uns resultats acadèmics de posar-se a plorar. Inútil que el sector educatiu denunciés el desgavell i eixís al carrer massivament. El conseller Font de Mora només hi veia darrere d’aquelles crítiques que radicals d’esquerra mentiders. El conseller que parlava xinés mandarí i que hauria volgut convertir el valencià en un fòssil lingüístic. La festa va acabar amb la coneguda com a Primavera Valenciana, una revolta d’estudiants fastiguejats durament reprimida per la policia a les ordres del PP. Una policia comandada per Antonio Moreno, un exagent de la Brigada Político Social del règim franquista que no va dubtar en titllar els estudiants com “el enemigo”.
Tot ben lamentable i amarg, increïble en el context d’un país europeu i democràtic. Pagarà de la seua butxaca Camps, Font de Mora, Caturla, Rajoy, Aznar i tota la banda el desfalc de CIEGSA? Algun dia retran comptes? L’actual Consell deuria treballar incansablement, no tan sols per refer el sistema educatiu del país, sinó també perquè aquesta infàmia comesa pel PP i els seus amb l’educació ni s’oblidés ni menys encara quedés impune.
Sens dubte que si el PP dura deu anys més en la Generalitat, cinc anys més, dos minuts, mig segon, el sistema educatiu valencià seria a hores d’ara molt similar al que gaudeixen en Nigèria o en Ghana.
