Camarasa era algú totalment anònim en el seu poble. I, en canvi, havia estat un dels molts soldats republicans capturats a França per les invictes tropes alemanyes que va patir un destí cruel. El dimarts 13 d’agost de 1940, amb els 32 anys pràcticament acabats de complir, va ser internat al camp nazi de Mauthausen. L’estiu següent, el 24 de juny de 1941, després de passar penalitats que no podem ni imaginar, va morir al camp de Gusen, un autèntic escenari d’horror on van ser assassinats la majoria dels 5.000 republicans espanyols dels aproximadament 7.000 que van caure en mans del règim hitlerià.
Amb el qui aleshores era el gerent de l’Ajuntament, Teo Montalvà, vaig visitar la casa de la germana de Camarasa al carrer de Sant Vicent. Coneixia l’adreça així com la història pel llibre monumental de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis. A més, com a reporter d’El Temps havia tingut ocasió d’acostar-me al fenomen de les víctimes dels camps, les quals encara eren relativament nombroses als anys noranta. Els relats dels vells socis d’Amical de Mauthausen, saber de primera mà dels horrors del feixisme, va ser una experiència que em va colpir enormement.
Al carrer Sant Vicent vam conèixer la germana de Camarasa, una senyora molt gran que ens va fer un relat molt succint. Recordava que era una xiqueta molt menuda quan el periodista Martí Domínguez va visitar-los per veure de quina manera podia intercedir pels germans Camarasa, dos d’ells –escric de memòria− en mans dels ‘nacionals’ i José María, el menut crec recordar, pres pels alemanys. Domínguez, un personatge que no va dubtar en criticar obertament des de les seues posicions cristianes el racisme dels nazis, va haver d’explicar desolat a la família que en el cas de José María no hi podia fer res. El règim nazi engolia les seues víctimes com una revolta de riu. La llei de la Nacht und Nebel, de la nit i la boira, no era una simple metàfora de l’elaborat llenguatge del Tercer Reich. Els enemics del nazisme simplement desapareixien per morir.
Els germans Camarasa havien estat simples treballadors municipals que durant els anys de la guerra havien contribuït a la construcció de part del clavegueram dins dels esforços de guerra del bàndol republicà. José María hauria treballat abans d’incorporar-se de peó a sou de l’Ajuntament com a cobrador de la línia de bus entre Algemesí i Cullera. Acabat de casar, hauria ocupat per indicació del consistori una casa del centre abandonada per un evadit a la zona franquista. Així les coses, a les acaballes de la guerra, atemorit per la possibilitat de patir represàlies a causa d’aquell fet, hauria decidit no tornar al poble i passar a França, on seria capturat poc després pels alemanys i, finalment, deportat. La família no va saber en realitat què havia passat fins al juny de 1950 i tampoc no va tenir consciència del que realment va patir, de l’infern de què va ser víctima fins molts anys després. La seua germana recordava que moltíssims anys després algú li havia dit que el seu germà va passar, si fa no fa, pel mateix que els protagonistes de la coneguda pel·lícula d’Spielberg, La llista de Schindler. Un coneixement, com el lector més suspicaç ja s’haurà donat compte, tant inexacte com vaporós en un país que ha fet de la desmemòria tot un art.
Avui, gràcies al professor de música Ximo Vidal Martínez i al periodista i historiador Carles Xavier Senso i Vila, m’assabente que Camarasa no va ser l’únic algemesinenc que va patir els camps. Juan Belmonte Aviragnet, capturat per la Gestapo l’agost de 1943 a la ciutat francesa d’Avinyó, va ser internat a Buchenwald i, sortosament, alliberat l’11 d’abril de 1945. Belmonte va tornar a Avinyó i es va instal·lar al carrer de l’Oriflam, número 7. És tot. Fins avui mateix, probablement, cap dels seus veïns ha sabut de la seua existència. Com no han sabut res a Almussafes d’Antonio Boluda, ni de Fermín Román d’Alzira, ni de Manuel Termens de Carcaixent… Ni de les víctimes, desenes de víctimes, de tot arreu de les comarques del País Valencià.
Vidal i Senso han reconstruït de manera molt minuciosa, valent-se de les eines de la història i del periodisme, les històries dels riberencs que com Camarasa i Belmonte van patir l’horror dels camps. Fins a 39 relats aplega el llibre La ignomínia de l’oblit. Els valencians de la Ribera als camps d’extermini nazis (PUV, 2016) prologat per l’historiador Albert Girona, un gran coneixedor de la Guerra Civil i de la repressió franquista. L’aportació que fan és important, ja que no tan sols reconstrueixen una part important del drama dels valencians en el context de l’holocaust, sinó perquè contribueixen també a trencar el mur de silenci que la Transició espanyola va aixecar per amagar la contribució del franquisme als desvaris del feixisme europeu, per legitimar el règim. El silenci, afirmen contundentment Senso i Vidal, va ser el càstig, un dels molts, encara, amb què es condemna la gosadia dels demòcrates que van lluitar contra el colp d’estat de Franco. Durant anys, segons el relat del règim, la guerra mampresa pels rebels hauria estat justa, una guerra guanyada a la barbàrie. La democràcia, doncs, un autèntic regal dels vencedors com a mostra de perdó, com a símbol d’una reconciliació només fantasiejada. En aquest relat cínic, Franco mai no hauria tingut res a veure amb el nazisme, ni tampoc amb el destí dels espanyols exterminats pel seus aliats nazis. Una mentida, és clar, repugnant, tal com ha quedat acreditat per la historiografia moderna. Els espanyols foren assassinats, sens dubte, perquè l’Estat espanyol, sent ministre d’exteriors el cuñadíssimo Ramón Serrano Suñer, ho va consentir.
La reparació de les víctimes, recorden els autors d’aquest estudi, encara no ha tingut lloc en un país on, val a dir, encara hi ha dirigents del PP que continuen banalitzant el passat o, fins i tot, simpatitzant obertament amb el règim criminal de Franco. “Estudiar els republicans que hagueren de passar per Mauthausen, Gusen o Buchenwald era, evidentment,” recorden els autors, “una opció, una declaració d’intencions per a sacsejar consciències, modificar l’ordre establert, edificar revolucions des de la base i intentar entendre i situar-se com a guies de pensament”. Tant de bo el treball d’aquests dos investigadors tinga l’efecte desitjat en una societat com la nostra governada per una classe política que sembla insensible al drama humà com hem pogut comprovar amb la catàstrofe humanitària dels refugiats sirians. En un context europeu on sembla que s’ha perdut el sentit de la democràcia, que s’han oblidat els horrors del nazisme, on societats com la polonesa, l’austríaca, la francesa, l’anglesa… es precipiten de cap a l’abisme dels populismes i de la xenofòbia.
Com recordava el recentment desaparegut escriptor romanès i premi Nobel, Eli Weisel, el silenci estimula el botxí. Però, el silenci és també el botxí. Prou de silenci.
