Ahir Rita, colgant-se al Senat alhora que es donava colps al pit, va fer el que sempre ha fet: amagar-se i al mateix temps presentar-se com a la víctima suprema d’un sacrifici ritual diabòlic. És veritat que no ho va fer amb la descaradura d’habitud, atès que sap que no li convé gens emprenyar els jutges. Per això que cal llegir bé el seu comunicat, una barreja de literatura jurídica i testament polític inquietant, amb la perícia de l’hermeneuta per copsar tot el sentit de la seua decisió. Així, Rita va proclamar amb un cinisme proverbial que abandonar l’escó equivalia a declarar-se culpable. Què tindrà a veure una cosa amb l’altra?
Després va llançar un advertiment contra tots aquells que dubten de la seua innocència. Hi ha qui creu que l’avís anava dirigit a alguns dels membres del seu partit però crec, com el ministre Margalló, que ella no farà mal –si pot estalviar-s’ho- als seus. Perro no muerde perro, diu l’abrupta dita castellana. Presumir que va per ací la cosa seria com autoculpar-se públicament que sap coses i que garlarà a raig si no la treuen en helicòpter de l’embolic. Barberà, en realitat, està pensant en els periodistes. En els periodistes i els seus excessos. Sap quin és el valor de la reputació perquè ella mateixa va ser periodista, encara que fos en els temps del general.
Així mateix, al final del seu comunicat va proclamar el seu amor per Espanya per damunt i tot de la seua condició de valenciana. Valenciana, s’entén, de les que no piula en valencià, de les que abomina de les vel·leïtats del valencianisme conspicu per militar en l’autoodi i el provincianisme anticatalà. “Esa España”, va dir, “democràtica, libre y constitucional que la mayoría deseamos”. Acostumats als seus estirabots verbals al mode Ancien Régime, és evident que, per omissió, Barberà recordava l’existència d’una altra Espanya ni democràtica, ni lliure –des d’una òptica macartista– ni majoritària. Tot plegat, l’Espanya que encarnen els seus diabòlics enemics que al capdavall són els mateixos que tenien Pinochet, Reagan o Videla, això és, comunistes, separatistes, sindicalistes de classe, agnòstics, ecologistes i d’altres dissidents. L’exageració retòrica-reaccionària és un dels seus trets distintius més acusats. Que ningú no s’estranye si de cas ara havia caigut en el compte. Rita ha estat capaç d’acusar Zapatero de ser l’instigador intel·lectual de l’incendi de desenes de cotxes a València quan ella governava o de veure un any la mà sinistra del catalanisme i altres antisistema darrere de la crema parcial de la falla de l’Ajuntament, abans no es sabés que va ser obra d’una adolescent trastornada. O de deslegitimar el regidor Antonio Montalbán per la seua militància comunista per erigir-se en una heroïna de la democràcia. Ella, filla d’un capitost del règim, que va treballar a les ordres del Governador Civil franquista, mentre Montalbán lluitava contra la dictadura i patia tortures i persecució. La qüestió és no cedir, no admetre, amagar-se, atiar espesses cortines de fum, mantenir la posició a costa de matxucar el contrari.
Certament, Barberà és incapaç de rectificar ni d’assumir cap responsabilitat i, sobretot, com una xiqueta malcriada, té un pànic serval al càstig i a la veritat i a les raons dels adversaris. Mentre va manar va actuar amb covardia política davant de cada protesta veïnal com les que protagonitzaren els del Cabanyal o en fets tan greus com la tragèdia de l’accident de metro de 2006. En guanyar l’alcaldia Joan Ribó –un català procedent de les files del comunisme– l’orgull i la por li van impedir, fins i tot, anar a recollir la seua acta de regidora. No va poder. Heus ací quin és el seu veritable sentit de la democràcia, el seu respecte per les regles del joc.
Ara, de bell nou, és incapaç d’assumir ni tan sols una evidència com és que mentre va ser alcaldessa, en aquella casa no es movia una mosca sense que ella ho sabés. Perquè ella manava i molt, com un senyor feudal, quasi tant com manava en les ombres el seu delfí Alfons Grau que és un dels pocs que pot enviar-la als inferns.
I amb tot i això, Barberà té tota la raó quan demana que se li respecte la presumpció d’innocència. Potser d’ací a un temps el tribunal, el de Madrid o el de València, acabarà proclamant-la lliure de culpa -com ja va passar en l’afer ritaleaks- i més de quatre es quedaran amb un pam de nas i ella més ampla que llarga. Potser, però de moment, aferrant-se amb descaradura al seu escó, guanya temps. Un escó que les Corts valencianes li van atorgar sabent la que estava caient i que ara li reclamen estirant-se dels cabells. Tot açò ens ho hauríem estalviat si els senyors diputats hagueren optat per la coherència abans que pels interessos de partit.
Fins a quan aquest sainet? Si dura més se’ns farà tediós i insuportable. Las Provincias, el diari que la va engreixar políticament, li fa fàstics ara que ja no pot donar subvencions. Cap dels llepaculs que la van adorar la vol ni veure, imputats i pituferos inclosos. Ningú tampoc del seu partit, ni tan sols la Bonig, una barreja de Barberà i Fraga Iribarne amb ínfules britàniques. Vet ací, paradoxes de la vida, que Rita s’ha acabat convertint en una mena de Nicolai Ceaucescu, el rei dels comunistes, en entestar-se a ocupar un càrrec de representació pública contra la voluntat de tothom, del seu estimat poble i del seu idolatrat partit. En fi, quina mandra… Quin nivell. Quina vergonya.
