Després, sobre una atrotinada calaixera, va col·locar un rovellat rellotge despertador de campana amb les manetes aturades a dos quarts de dotze i un pitxer de ceràmica bellament decorat amb un relleu d’ànecs salvatges blaus i rojos aixecant el vol sobre una selva de joncs i mitja dotzena de copes menudes de cristall i una vella capsa de galetes feta de llanda plena de cartes, fotos antigues, bocins de memòria inútils, una reina de diamants, un botó de vidre i un de nacre, un paper amb l’adreça d’un lloc impossible… Tot seguit, arrambat contra la paret del fons, va posar un llit i una cadira de bova i sobre aquesta una làmpada de marbre com una pagoda minúscula que feia la claror tènue d’una animeta acabada d’iniciar el seu viatge.
L’habitació tenia també una taula i un prestatge on, amagats darrere dels cendrers de fang i de cristall, de les capsetes de fusta, d’un exèrcit de figuretes, dormien sota un dit de pols, desconfiant els uns dels altres, els llibres de Carme Riera, d’Espriu, Foix, Ferran Cremades, Joan Fuster, Marc Granell, Salvador Jàfer, Joan Navarro, Mishima, Rodoreda, Estellés, Monzó, Neruda, García Lorca…
En aquella habitació nafrada per la humitat, en aquell llit estret, aquelles matinades, just quan pel carrer passaven les dones camí del magatzem de taronges aixecant la remor d’una atabalada bandada d’ocells, o bé aquelles nits insomnes d’alcohol i haixix, va obrir delerós amb les ungles la joventut. A les parets, amb la tinta invisible del somni, com un bruixot de les cavernes, va escriure tots els noms dels llocs que va anhelar, els de les ciutats i els països, les línies complexes de la seua geografia més íntima.
Allà mateix, una vesprada xafogosa d’agost, va saber el desig, tan secretament ocult dins de la carn com el pinyol d’una cirera. Va ser aquell dia que ella va aparèixer, de sobte, provinent dels abismes de l’aigua o qui sap si dels gemecs de les terres de secà del seu país o potser de les entranyes misterioses d’un molí fariner. Ell li havia escrit moltes cartes, durant mesos l’havia cridat moltes vegades des del bell mig dels seus somnis, l’havia plorat amargament nit i dia.
I ara la tenia al seu davant. Duia posat un vestit curt de color negre. Se la veia trista, bella, desvalguda, indecisa i decidida, irremeiablement perduda en el laberint d’aquella habitació. A penes no va dir res. Només va somriure dèbilment, el va besar i tot seguit li va fer l’amor, en silenci, lentament, fins que l’horabaixa va acoltellar a traïció la certesa del seu cos, de la seua pell blanca, dels seus malucs, dels seus pits, de les seues cames i de les seues natges, convertint-la només en una ombra al seu costat, en un batec calent. Després, ella, es va vestir i va anar-se’n per sempre més, sense esperar que acabés l’estiu. Havia triat. Simplement, se’n tornaria per on havia vingut, sense mirar enrere. Va ser només aleshores quan Pol G. va saber que li caldria fer el camí tot sol. Així, doncs, va guixar el seu nom en la paret de l’habitació per tal de no oblidar-lo i va amagar també un retrat entre les pàgines d’un llibre perdut. Amb el temps la vida ho acabaria per devorar tot, el record també. La vida com un vent i ells fràgils volves de neu o fulles seques.
Molts anys més tard, en enderrocar la casa, els obrers van trobar escrites sobre l’esquelet de rajoles d’aquella habitació, les traces encara d’un desig impossible, indesxifrable, paraules dòcils de mariner i un rellotge esbudellat.
