La vesprada la vam passar recollits, com qualsevol dia de mal oratge, sense sospitar encara que estàvem a punt de viure un fet que mai no oblidaríem.
Cap a la boqueta nit ens vam quedar sense llum. Una mica més tard de les set, el pantà es va trencar i va fer pujar el cabdal de l’aigua a extrems que mai no s’havien conegut. Abans de la mitjanit, serien les onze, va córrer la veu que el riu ja havia entrat amb fúria a Algemesí. El pare i jo vam baixar al carrer. El veïnat corria amunt i avall i des dels balcons escrutava la foscor amb unes llanternes que aquella nit em van semblar de joguina… De sobte, al fons del carrer, vam veure una llengua de fang avançar com una serp llefiscosa que s’ho anava engolint tot al seu pas. No vam poder fer res. L’aigua es saltava les rudimentàries represes de contenció que alguns veïns havien improvisat amb quatre rajoles davant l’entrada de les seues cases. Com fos, igualment l’aigua s’escolava a borbolls pels vàters. A penes vam tenir temps d’advertir l’àvia que pugés a la planta de dalt amb nosaltres i de salvar algunes peces del seus preuats cobertors de punt de ganxo, alguns papers importants, alguna capsa amb fotos i records. El cas és que, en un tres i no res, l’aigua dins de la casa va arribar a quasi un metre i mig d’alçada. Tot ho va fer pols. El tarquim, aquell fang pudós i gèlid, es va apoderar de tot.
Al centre del poble va ser molt pitjor. La comarca de la Ribera del Xúquer va quedar literalment negada, arrasada. Sumacàrcer, Gavarda i Beneixida, les més pròximes al pantà es van endur la part pitjor de totes. Alzira i Carcaixent també van quedar molt afectades. Les xifres oficials parlen de desenes de milers afectats, d’uns 300 milions d’euros en pèrdues econòmiques, d’una trentena de morts. La presa, el trencament de la qual va tenir a veure molt en el desastre, s’havia construït als anys seixanta malament, en un terreny geològicament inadequat. D’altra banda, molts anys després, una sentència judicial va condemnar a un any de presó dos enginyers, per considerar que van omitir el seu deure professional, i l’Estat, com a responsable civil subsidiari. Els sistemes d’evacuació d’aigües no van funcionar quan la presa es va ensorrar perquè no hi havia electricitat i, sobretot, perquè només hi havia un equip electrogen d’emergència.
Impossible d’oblidar la imatge de l’endemà dels carrers bruts de fang, el poble ofegat en aquella olor de podrit, l’olor del menjar podrit i de la mort, els carrers ocupats per masses informes de mobles, d’electrodomèstics, de memòries, de vides senceres… I encara, els dies posteriors, impossible d’oblidar la imatge dels soldats i els voluntaris perduts pels nostres fantasmagòrics carrers, la de l’avarícia dels acaparadors de roba i menjar, la dels bitllets en els bancs penjats de fils d’estendre la roba, la dels cotxes convertits gairebé en ferralles, la imatge de la desesperació dels llauradors i dels comerciants, impossible oblidar la por a les infeccions, la por al cel, la por a les penombres, aquells camps embarrenats amb canyes, plàstics, restes d’animals ofegats…
Aquella nit de fúria i fang, sense dubte, ens va canviar a tots els que la vam viure, víctimes indefenses de la despietada natura i de la negligència dels homes. Encara hi ha vegades que tinc algun malson amb l’estampa d’aquell paisatge de desolació. Encara ara no puc evitar de pensar en aquella nit, en aquells dies, quan el cel s’embolcalla amb aquell gris metàl·lic amenaçador, inquietant.
