El text mateix de la llei catalana recorda com, quaranta anys després de la mort del dictador, l’Estat no ha fet cap gest de reparació envers tants ciutadans catalans, alguns tan significats com el president Lluís Companys, afusellat en el castell de Montjuïc el 15 d’octubre del 1940 després de ser detingut a Bretanya per la policia nazi i de passar per una farsa de judici militar.
A Madrid no li han valgut ni les peticions de milers de ciutadans ni tan sols els requeriments insistents fets per Nacions Unides com el de 22 de juliol de 2014 en què es demanava que s’establiren mecanismes idonis per a fer efectiva la nul·litat de les sentències en violació dels principis fonamentals del dret i dels procediments establerts durant la guerra civil i el franquisme. Alguns investigadors com Francisco Espinosa Maestre denuncien que a Espanya, l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia, els estaments de l’estat que més informació tenen sobre el procés de repressió del franquisme, continuen distraient els documents als investigadors contra la llei mateixa que, justament, n’hauria de facilitar la consulta dels mateixos. Papers que esclaririen les circumstàncies de milers de desaparicions forçoses dins d’un pla d’extermini, diu Espinosa, que pretenia esborrar tota petjada republicana.
Així les coses, mentre Catalunya planta cara a una situació intolerable, el País Valencià continua somnolent sota la direcció d’una classe política que bé és complaent amb el franquisme o bé és ras i curt, víctima d’una síndrome d’Estocolm que, amb el pas dels dies, sembla tenir uns efectes cada vegada més punyents sobre l’acció política. És evident que el PP no tan sols ha depredat durant aquests darrers anys ingents recursos públics sinó que també ha arravatat als valencians el dret a una memòria històrica vital a l’hora d’enfortir una identitat col·lectiva basada en els principis de la democràcia. Fins i tot, molts dels dirigents de l’esquerra han acabat assumint el relat franquista segons el qual els republicans van ser els únics responsables del desgavell de la guerra civil. La política en matèria de memòria històrica va ser inexistent durant tot el període del PP i és anecdòtica o circumstancial durant aquesta nova etapa. No hi ha prou amb unes medalles honorífiques o les declaracions de bona voluntat quan es té al davant d’un Estat resolt a imposar les raons d’un règim feixista fins i tot vulnerant algunes de les pròpies lleis que diu defensar.
Val a dir que al País València la matança va ser especialment virulenta, com a pocs llocs. L’historiador Vicent Gavarda en el seu estudi Els afusellaments al País Valencià (1938-1956) (PUV, 2007) documenta fins a 2.238 executats només al camp de tir militar de Paterna. També es va assassinar, sistemàticament i a manta, a Borriana i a Monòver i ja no diguem als terrorífics camps de Moncòfar, Portaceli o Albatera. Aquesta només és una part de l’horror de la repressió franquista encara poc coneguda, sobretot per a les noves generacions que tan llunyà veuen aquell episodi de la història alhora que en desconeixen les conseqüències sobre la seua realitat present.
A Alfonso Grau li va tocar fer el paper de defensor acèrrim d’un oblit imposat, de còmplice compromès de la dictadura. Grau humilià Soto i Montalbán tant com va poder des d’una retòrica i un cinisme fastigós. Mai com aleshores en tota la democràcia, l’esquerra va jugar tan fort i això malgrat les renúncies vergonyants i els temors de la majoria dels seus dirigents, especialment dels socialistes amb despatx a Blanqueries. Mai tampoc la dreta indígena es va mostrar tan despietada i insensible com en aquella ocasió, acusant l’oposició d’ordir una conspiració mentre es defensava mentint i amb una agressivitat política inusitada.
El cas és que mentre el PP va manar, allà on fos, va impedir l’erosió del relat franquista que va servir durant dècades per a legitimar el règim. Els populars ni tan sols van voler, d’acord amb la llei, anul·lar els nomenaments a Franco com alcalde honorífic de moltes ciutats, entre elles les d’Oriola, Dénia o València, retirar plaques, símbols de la dictadura. En una ocasió, l’inefable Alejandro Font de Mora va afirmar a les Corts Valencianes, adreçant-se al diputat socialista Pepe Camarasa, que la memòria històrica tenia el mateix valor que preguntar-se per qui va matar Viriato. Els populars van insultar i ofendre tant com van elogiar Franco. Com a botó de mostra, l’alcalde de Castelló, José Luis Gimeno, en una publicació oficial del 2002, va definir-lo com un “inflexible, elemental, íntegro, honrado y español hasta la médula” que tan sols era responsable davant de “Dios y la Historia”.
Aquesta és la dreta espanyola, la mateixa que va matxucar el jutge Baltasar Garzón per intentar esclarir els crims del franquisme o la que va limitar la justícia universal per a evitar que els torturadors de la dictadura pugueren comparéixer davant de cap tribunal internacional una vegada que havien impedit que ho feren davant d’un tribunal d’Espanya, el país on van cometre impunement crims contra la humanitat.
No és una qüestió banal. De fet, afecta directament l’estat de salut democràtica d’un país com el nostre molt tocat després de vint anys de neorègim del PP, de continuisme dels tics i de les pràctiques franquistes. Encara que molts no s’ho pensen, ni s’ho vulguen creure, les foses del franquisme tenen molt més a veure del que sembla amb Gürtels, Taules, amb aquells polítics tan nostrats que es vanten de la ignorància dels qui els voten sense que ningú no els manprenga. Molt a veure amb la somnolència crònica dels nostres, d’aquest país d’ofrenar i callar. Seran, mai, capaços els valencians de proclamar la nul·litat dels sumaríssims de guerra del franquisme? Hi haurà cap gest si despús-demà el Tribunal Constitucional ataca la decisió del Parlament de Catalunya que hauria d’obrir la porta a l’anul·lació de tots els sumaríssims dictats a Espanya? Aviat ho sabrem.
