Els diumenges de primavera en aquell barri gris, sembrat de xemeneies industrials com neules sucades en vi roig, botiguetes de mala mort on comprar paquetets de secrets per deu pessetes, carrers estrets com la gola d’un llop i murades fetes de rajoles de sang on atrapar tota la ràbia proletària, el sol és dolç i cremós i degota lentíssimament fins a la boqueta nit sobre les copes dels pruners vermells, els plàtans, els ciclamors, les acàcies de japó, els avellaners turcs i els tarongers amargs com melmelada de llimona sobre boles de gelat de te.
Quan ixen a dinar sempre és Elsa qui tria el local. Ell, pobret, no sabria ni per on començar. Avui n’ha escollit un dels seus preferits, un de menudet, amb quatre taules, instal·lat en l’antic menjador d’un casalot decimonònic. A les parets altes i engroguides pels fums greixosos de la cuina, hi ha penjats quadres pobríssims d’escenes agrícoles, la forca d’un diable de secà, un cabàs de collir creïlles, un rascle rovellat, un malmès sedàs per a triar arròs, una aixadeta i un rampí, un enorme barret de palla i una corbella de desbarbar marges amb la fulla tan lluenta com l’espassa d’un samurai. Les cadires i les taules són de fusta de cirerer. Els tapets de fil. Els coberts antics, de llautó, però, els tovallons de paper i els gots, de fang, sense cap ni una gràcia. A Elsa li encanta que en el centre de cada taula hi haja plantat un pitxeret de vidre amb un parell de violetes i un ramellet d’espígol. De la mateixa manera que li encisa l’olor de farigola que fa per tot, el silenci d’aquell indret i, sobretot, el somriure entremaliat d’un dels cambrers, d’un quarantí morè que, és clar, ell, té avorrit.
Elsa avui porta uns jeans molt cenyits que ressalten la pendent suau dels seus malucs deliciosos, les seues cames llargues, les seues natges rodones i dures com una poma verda acabada de collir. S’ha posat també una de les camises que a ell més li agraden, la de seda blau fosc que s’ha desbotonat més del que té per costum amb tota la idea d’insinuar l’incipient naixement dels seus pits arrodonits i turgents. Quasi mai no es maquilla però avui s’ha posat també una mica de pintallavis d’un roig discret i a ell, així que l’ha vist, li han vingut ganes de mossegar-li’ls.
La carta del restaurant és curta però els plats són bons i el preu raonable. Elsa treu les ulleres de la seua bossa de pell, se les posa i, tot seguit, amb aquells ulls seus negres, enormes, fita amb deteniment totes les opcions. Finalment, es decideix per fer un primer de crema de carlota tèbia amb menta i de segon, un llenguado al cava amb broqueta de llagostins. Ell tria la salsa italiana de tomaca i el bacallà a la llauna. Vi negre de la casa per a tots dos. Un vi aspre, amb gust de fusta que al primer glop colrà les galtes pàl·lides de la jove, li afluixa agradablement les cames.
De seguida arriben els plats a taula. Elsa comença a menjar. Treu la punta de la llengua i l’acosta lentament a la cullera. Tanca els ulls, obre la boca, assaboreix la crema…
-Pensant-ho bé, no em va agradar tant El somni d’Arizona… D’ací a trenta anys, si de cas la torne a veure, ja et diré el què. Potser aleshores canvie de parer perquè el temps ho canvia tot, o no?- pregunta entremaliadament.
Ell, però, quasi no se l’ha escoltat. Tampoc menja. Només pot pensar ara en els seus llavis, en la seua llengua calenta submergida en saliva, en aquella crema suau i tèbia, en aquella boca gran que ara fa olor de menta, una boca que es mor per explorar. Breument, per uns segons, recorda la pel·lícula: retalls d’un cel infinit, els llavis de Lili Taylor o millor, els de la seua Elsa fràgil… Fugaçment rememora aquella vesprada al cinema. Ella portava faldilla. Durant tota l’estona va estar pensant-se si aixecar-li-la o no… Durant tot el temps va sentir el desig d’acaronar les seues cuixes. Elsa el tenia ben agafat de la mà. Potser va notar la seua excitació a través dels tous dels seus dits, tal vegada va percebre la seua tibantor secreta, amenaçadora. Potser també va tenir ganes de sentir aquelles mans reptant per les seues cuixes, entre les seues cames. A l’última, però, no va passar res.
Carta de menú de restaurant, 1910
-Memmmm… tu creus que una cosa que avui t’agrada molt i molt i molt i més encara et podria agradar igual d’intensament d’ací, posem per cas, vint anys? Trenta anys? Tota una vida…? Vull dir una ‘cosa’ com ara jo mateix…
-Amb quins maldecaps m’ixes tu ara… Vés a saber, i jo què sé! Tot canvia. Tu mateix ho has dit -contesta irritat. En el fons no suporta la idea que puga passar el temps, que el temps s’enduga Elsa, els convertesca a tots dos en records confusos, en espectres vagarejant en les penombres del passat. S’adona que ara mateix el món se li acaba de caure al damunt.
Elsa somriu entremaliadament com qui se sent superior pel fet de posseir un secret. Aquell somriure l’ha torbat. En aquell mateix instant la nuaria tota, sense formalitats, i se la menjaria a mossos, la lleparia golafrement per tot, es fondria dins d’ella, es perdria tot ell dins del seu sexe, se l’engoliria, envairia l’espai infinit dels seus somnis.
-Bé, sí, però, en realitat, no m’has contestat…- li inquireix sense deixar de posar aquella carona de xiqueta desficiosa i provocadora. De seguida s’adona que l’ha avergonyit, que l’ha rendit, que el té de genolls. Passa un àngel. En el plat d’Elsa han quedat quatre traces d’oli, l’espina elegant del peix, un parell de cues de llagostí, uns trossets d’espàrrec i mitja tomaca al forn ben oberta, ben sucosa i regalimant. Li venen ganes de passar el dit pel plat i després pels llavis d’ella i encara dur-lo, ben untós i lleument perfumat de romaní, entre les seues cames només per tal d’explorar el límit de la seua resistència al plaer. Per venjar-se…?
Elsa, de sobte, esclata en una rialla i tot d’una els seus pits, atrapats en uns finíssims sostenidors color d’ivori, salten alegrement sota la seda delatora.
-Sé el que estàs pensant ara mateix. Sé també que voldries fer ara mateix. Sempre sé i sempre sabré el què penses.
El cambrer morè arriba amb la carta de les postres abans que el xicot puga contestar-li res. La llista és temptadora, sobretot la dels gelats i els pastissos casolans. El cambrer espera atentament un minut que s’ho pensen. Mira de reüll l’escot de la jove.
-Ja saben que voldran?
-Res… De fet, ell, les postres, se les menjarà en casa. Bé, per a mi, però, serà un tallat, gràcies -contesta eixutament, amb aires de gran senyora i sense deixar de mirar de fit a fit el seu xicot per que s’ha encongit en el seient.
El cambrer llavors fa veure que no ha sentit res i desapareix. S’han quedat tot sols al menjador. Per sota la taula ell allarga la mà i li la posa sobre un genoll. Ella li agraeix el gest obrint una mica les cames, no massa, però. Nota que el vi li ha pujat al cap i més que li ha de pujar encara. Caldrà que tot puge aquell migdia de diumenge de primavera en què se sent tan bella, desitjada, turmentada agradosament per aquella coïssor que li recorre tot el cos des del centre del seu desig.
Arriba el compte i el tallat. Paga Elsa, sense deixar de somriure. Té les galtes roges i sent com li batega el cor, les temples… Ara pensa golafrement en les figues amb mel, en els gallons de taronja amb sucre remullats amb licor de flor de taronger, en el gelat de vainilla amb encenalls de xocolata, en la llet merengada empolvorada amb canella, en la confitura de maduixes regalimant sobre un formatge cremós… Ara sap aquell llit menut que els espera atrapat entre quatre parets folrades amb prestatges de llibres, sap la llum de la vesprada escolant-se pels forats de la persiana d’aquella habitació com un puny, la llum passant violentament per cada forat com bales disparades des del sexe del cel contra els seus cossos nus, sap la llum capaç d’atrapar eternament un moment, un gemec, un sabor, aquella llum o res…
(Ací cal fer encara una altra i darrera precisió. Pel que fa a la qüestió de les postres, siga en primavera, a la tardor, a l’estiu o en el ple de l’hivern, quan els dies són més tristos, és sempre l’Elsa qui tria. Ell, de fet, no sabria per on començar(-la). )
