Havent-lo acabat d’escoltar, Isabel es va limitar a dir: ‘D’acord’, i tot seguit va aixecar-se i va mamprendre el camí de sa casa passant per Comèdies, del Mar, Governador Vell, Aparisi Guijarro… Des d’aquell moment, ja mai va poder oblidar aquells carrers ocults dins d’una espessa i freda boira, la imatge del cor de València tota coberta per un tel gruixut de pena.
(Ells mai no ho van saber -ni ho sabran tampoc- però el moment va quedar enregistrat per un turista nordamericà, Thomas Sally, veí de Des Moines, Iowa, gràcies a la seua flamant Olympus M-1. En realitat, només volia captar aquella estàtua de Lluís Vives tota esquitxada de merda de coloms, als peus de la qual, seien aquells dos joves d’a penes vint anys. A la imatge es pot veure Jeremies vestit amb una trenca de color marró, pantalons de tergal negres i sabates de xarol. I una fràgil Isabel, esmunyida dins d’un abric color blanc, faldilla verd clar fins els turmells i sabates de taló color roig. La foto dorm en un vell àlbum oblidat dins d’una caixa a les golfes de la casa d’una de les filles de Sally, en Fort Dodge).
Després de l’estiu, ella va marxar a Melbourne on va trobar faena com a advocada en els laboratoris d’una firma d’adobs agrícoles i, al cap de poc, va conèixer Justin P., un metge pèl-roig de Shepparton amb qui es va casar i va tenir dues precioses filles bessones, l’Amy i l’Ashley. Molts caps de setmana, abans que nasqueren les xiquetes, Justin la portava a Mount Buller per a veure els núvols cosits en el cel.
Finalment, cansada, una vesprada xafogosa d’estiu va aconseguir atrapar-lo mentre, enjogassat, intentava posar-se-li al llit a l’hora de la migdiada i el va poder tancar en una capsa de sabates on guardava un grapat de cartes seues, un retrat dels dos a Vivers i un altre als peus del Montgó, un bitllet de tramvia a la Malva-rosa, el botó d’una faldilla…
Després de trencar amb Isabel, Jeremies va viure encara un parell d’anys a València guanyant-se la vida com a corredor d’assegurances. En una de tantes visites de faena va conèixer la Linda T., una xicota alta i rossa, d’ulls blaus, amb un somriure encisador, de conversa agradable. Una doneta sense complicacions. No van tardar gaire temps en anar-se’n a Houston on els pares d’ella els hi van regalar una casa a Berther street. Al poc d’instal·lar-se, obriren una pròspera botiga especialitzada en la criança de gats a Broadway street, a la vora de l’estadi dels Bulldogs, en La Porte.
Linda li va donar tres fills a Jeremies: Marc, el major, Thomas, i la Susan, la menudeta de casa. Cap llar a la ciutat com la de Jeremies i Linda, va irradiar durant tant de temps tanta alegria, tanta seguretat, tanta confiança en l’avenir.
Així les coses, amb els anys, Isabel es va convertir en un espectre discret i silenciós que totes les nits venia a cercar Jeremies al seu llit només per arraulir-se al seu costat. Durant el dia l’acompanyava a la faena. S’asseia darrere del mostrador i l’observava tranquil·lament atenent als seus clients: “Senyora Mary això, senyora Grace allò, senyora Kenzie què tal el seu marit?, senyor Nash molts records a la seua muller…”
Jeremies i Linda eren de poc viatjar, però, tot i així, Isabel no se’n va perdre cap de les poques escapades que van fer: la setmana d’abril del 79 a Nova York, les vacances de 1982 a Florida i, fins i tot, una visita llampec a Mèxic DF, on es va empescar un bon refredat.
De vegades, Jeremies anava al Museum of the Fine Arts de la ciutat a veure el retrat de Maggi Wilson pintat per Frank Duveneck i imaginava que aquella jove d’ulls negres era la seua Isabel. Podia estar-se hores contemplant-la, dient-li coses com ara que s’enyorava de no sé quina vesprada en aquell cinema de Russafa i de les seues cuixes tèbies, o del sabor de la seua sang en els seus llavis, o d’aquells lluminosos dies de Pasqua a Dénia… D’altres, li parlava llargament de tot el que patia pels seus fills o es justificava per una qualsevol baralla amb Linda o fins i tot li parlava de les diferents classes de pinso per a gats…
Una nit, després de molts anys, sense més, Isabel va deixar de visitar-lo. Jeremies es va sentir molt trist i fins i tot va arribar a creure que embogia. Turmentat per aquella absència, durant molts mesos va dedicar-s’hi a remoure el món fins que la va trobar. Van parlar com si no res, com si no hagueren passat quaranta anys des d’aquell dia boirós i humit en què es van separar.
Dues setmanes després es retrobaven en un menut cafè a Savingyplatz, a Berlín. Sempre havien volgut estar junts a Berlín. Sempre havien somiat Berlín. Abans de dir-se res, van mirar-se tendrament durant uns minuts. Tots dos van pensar el mateix: havien envellit bé, malgrat tot.
-Com ha sigut la teua vida, Isabel?-
-I la teua?-
Cap dels dos no va voler, ni potser va saber respondre.
(Tot i que mai no arribarien a saber-ho, aquell moment va quedar bellament enregistrat per la Justyna K. amb el seu Galaxi S6, una jove estudiant polonesa de Medicina a Varsòvia veïna de Nowa Sol. Justyna volia guardar la imatge de l’Odalisca de Horst Paul de 1943, una reproducció de la qual penjava a la paret del local al costat d’antigues fotos de la ciutat. La jove simplement havia quedat fascinada per la bellesa d’aquell cos nu, pel joc misteriós d’ombres sobre aquelles corbes, sobre aquella pell… A la imatge captada per l’estudiant es pot apreciar just sota el retrat de Horst, Jeremies i Isabel. Ell vesteix una camisa a quadres i uns jeans de color verd que semblen acabats d’estrenar i calça unes bambes esportives de marca. Ella duu un elegant jersei negre de coll alt i uns pantalons amples color beix, sabates negres de taló. Des de fa mesos, totes les amistats de Justyna a Facebook poden veure aquella fotografia, apreciar la irreductible immortalitat de la bellesa).
