L’Edgar T. va ser l’única persona entre els centenars que voltaven aquell dia l’entrada del metro de Sants que va veure Clara C. baixar a les andanes. Encara avui es recorda que eren les quatre en punt de la vesprada d’un divendres lleganyós i humit de l’1 d’octubre del 1993. La xicota portava un abric negre de solapes amples del tot descordat i, a sota, una elegant camisa blanca. Duia també pantalons negres de tela una mica ajustats i calçava unes precioses botes de pell amb sivelles de plata. Arrossegava amb aire distret una maleta menuda, suficient per a un viatge de cap de setmana, insuficient però per a encabir tot el que es necessita per a l’eternitat. Edgar va pegar darrere seu i va ensumar, barrejat amb el seu perfum suau de gessamí, amb l’olor dolça del seu cos, un alè quasi imperceptible de melangia. Aleshores, va tenir l’impuls d’aturar-la i impedir que s’allunyés però, en un tres i no res, la multitud la va empènyer dins del vagó de tren i ell es va quedar allà plantat a l’andana, entotsolat, sense saber què fer, esforçant-se per retenir en la memòria els trets d’aquell rostre un punt pàl·lid, per atrapar en la memòria els seus ulls grossos, el seu nas prim i lleugerament aquilí, els seus llavis fins, els seus cabells negres i sedosos, quasi orientals, el seu coll, els lòbuls de les seues orelles, les seues cames llargues…

La primera vegada que la va veure va ser en un quiosc miserable de la plaça d’Herenni, un matí de diumenge lluminós del mes d’abril. Remenava en una cistella plena de llibres de vell i, finalment, es va fer amb un volum desgastat de Yukio Mishima, El marino que perdió la gracia del mar. Des d’aleshores, l’Edgar només llegeix aquell mateix llibre. Després, molts divendres de vesprada se la solia trobar també al supermercat del carrer Hermengarda. Normalment, només comprava fruites, vi i, de vegades, una mica de formatge cremós. Per a l’Edgar era tot un deler observar d’amagat com temptejava suament les pomes, com olorava amb passió les bresquilles, com enfonsava delicadament els seus dits llargs dins del basquet de les cireres, com sospesava els sanglots de raïm, com feia d’una maduixa madura el tastet d’un ocell…

Feia mesos, més d’un any, que la seguia per tot el barri. Molts matins s’estava hores assegut a la terrassa del bar d’enfront de sa casa només per veure-la eixir. En l’espera, sovint es fumava un paquet sencer de cigarretes rosses i es prenia mitja dotzena llarga de cafès. Si de cas ho aconseguia, es posava molt feliç, com un xiquet. Si no, es passava el que quedava de dia plorant pels racons.

Quasi tots els diumenges la seguia també al cinema. Ella solia anar amb el seu promès si aquest estava de pas a la ciutat. Tot i que a Edgar li costava molt superar la gelosia que sentia, a l’última, sempre acabava empassant-se l’amargor i esmunyint-se en la butaca de la sala, ben a la seua vora. Es passava la pel·lícula emborratxant-se de la seua olor, imaginant que l’agafava de la mà o que li mossegava tendrament els llavis o que li besava delicadament el coll enmig de la foscor. Amb Clara –i de vegades, com ja es sabut, amb el seu nuvi–, va veure, entre d’altres, Arizona Dream, Miroslava, Mùi Du du xanh, Manhattan Murder Mystery, The Age of Innocence, Bàwang Bié Jï, El camino de los sueños, The remains of the day i encara unes quantes pel·lícules més de països exòtics els títols de les quals va oblidar de seguida.

Al Parc de l’Espanya Industrial va imaginar un dia que li feia l’amor en els graons freds d’una escala de ciment, amagat darrere d’uns xiprers i que després escrivia el seu nom en lletres enormes a la Casa del Mig. Va idear també declarar-se-li en un local mod del barri on sonaven les cançons The Who, The Jam, Dobie Gray i sovint aquella cançó apegalosa de Los Flechazos, La Chica de Mel… car sempre l’havia imaginat com una autèntica reina del mod, com la seua particular Twiggy i, així doncs, cap lloc millor que aquell per a dir-li el molt que l’estimava.

L’Edgar es recorda perfectament que la darrera vegada que la va veure fou aquell maleït dia de primer d’octubre del 1993 perquè aquell matí se’l va passar memoritzant la cançó de Tom Waits, I’ll Shoot The Moon. Aquell divendres pensava descarar-se, per fi, i mussitar-li aquella lletra meravellosa… I’ll shoot the moon, Right out of the sky, For you baby, I’ll be the pennies, On your eyes, For you baby… molt lentament, en la penombra potser de la seua habitació, que ell imaginava diminuta, amb un llit menut i unes quantes prestatgeries plenes de llibres, l’atmosfera carregada d’olor de fruites… I want to build, A nest in your hair, I want to kiss you, And never be thereI’ll shoot the moon, Right out of the sky, For you baby, I’ll shoot the moon, For you

Quan dos mesos més tard va venir la policia preguntant-li per la Clara, ell només va encertar a explicar totes aquestes coses sense massa sentit, a rememorar el moment darrer, aquell llarg abric negre preciós, aquella camisa blanca, aquells ulls, l’olor del seu cos en la distància infranquejable, infinita, el seu silenci, el silenci. Els agents van posar la casa potes per amunt i, al final, quan ja estaven apunt d’anar-se’n, van trobar en una vella calaixera un centenar de cartes que mai no li va enviar i una foto d’ella feta d’amagat en què se la veu asseguda llegint en el banc d’una plaça que podria ser, com no podria ser, la d’Osca.

Cal tenir molt present que a Clara se l’ha vist en diverses ocasions més des d’aquell setembre del 1993. Se la va veure el divendres 21 d’abril del 1995 eixint de l’estació de metro de Fabra i Puig. Plovia a bots i barrals. El dimecres 28 d’abril del 1999 esperant el tren en l’andana de l’estació de Collblanc. El dimarts 6 de novembre del 2001 entrant a l’estació d’Arc de Triomf. El botornós diumenge del 27 d’agost del 2017 a l’ascensor de l’estació de Plaça de Catalunya. En donen fe un farmacèutic, una mestra d’escola, un agent d’assegurances jubilat, una carnissera, una venedora de castanyes, un empleat del Bicing i la vídua d’un jutge, entre molts altres testimonis que han estat descartats. Val a dir que tots els que l’han vist la descriuen com una dona bella, elegantment vestida, que passeja discreta la seua maleta de cap de setmana. Una maleta del tot insuficient per a encabir totes les coses que es necessiten per a l’eternitat. La policia explica que Clara potser habita els túnels, batega com un punt de llum en l’oblit en un qualsevol indret inconcret de les entranyes de la terra on més enllà de les penombres, del plany dels ferros, del secret de l’electricitat i el verí de la humitat, de la distància assassina, regna el somni incorruptible.

Com sigui, en aquesta esperança de tornar-la a veure s’ha mantingut l’Edgar en vida fins avui dimecres 3 d’octubre del 2025. Un dia calorós i estrany. Li fan mal els dits de les mans i els genolls i l’espatlla i la gola i la memòria. La febrícula li fa ballar el cap. S’aniria a casa però no pot, sap que li cal muntar guàrdia per si de cas.

Si mai aneu a l’estació de Sants potser el trobareu allà dempeus, a l’entrada, esperant. Si se li apropeu una miqueta potser també l’escoltareu xiuxiuejar el vell tema de Waits en algun moment del seu assaig etern… I want to take you, Out to the fair, Here’s a red rose, Ribbon for your hair, I’ll shoot the moon, Right out of the sky, For you baby, I’ll shoot the moon, For youPotser.

>

Comparteix

Icona de pantalla completa