Likael i el temps


A prop de Maen-hir, una vesprada fosca i plujosa de març, sobtadament, el temps deixa el seu amagatall en la foscor d’un corral de bestiar abandonat i salta al camí sorprenent Likael K. en la borratxera serena de la seua melangia de cristall. Durant una dècima de segon, atònit, se’l mira de fit a fit, sense saber que li cal fer. El temps, prim i alt, secallós, a penes pot ocultar la seua estranya i decrèpita nuesa darrera d’una espessa barba blanca i dels seus cabells d’argent, llargs i sedosos com els d’una fada. I, en això, llança un esgarrifós crit com d’animal furiós i amb els seus braços oberts del tot, flexibles i infinits com potes d’aranya, fa el gest d’escometre la seua víctima. Si Likael fos un falcó alçaria el vol per sobre l’extensió immensa dels camps de terra sangonosa i els boscos i fugiria ben protegit per l’espessor impenetrable d’aquells núvols de plom. Només pot, però, allunyar-se’n corrent i això és el que fa.
 
Estany de Coronc
 
El temps és molt veloç. El temps és ferotge... An amzer a dro, An Ankou a sko... el temps volta, la mort colpeix... El temps com una triskell d’acer tallant camí en la plana infinita de l’univers. I, ara, el temps, com una rabosa astuta, àgil i ell, una trista llebre tremolosa, espantada. El temps tot ho devora amb l’ànsia d’un home llop embogit per la seua solitud o la d’un drac o la d’un gegant cruel o la d’una serp de mar. Ara obre molt la seua boca i amenaça de cruspir-se d’una sola mossegada tota la memòria de Likael... Això és, una llum tèbia de somnolenta vesprada de primavera escolant-se en l’aula de la vella escola esbucada, l’esmús de la pols del guix entre els tous dels dits, el gust de la melada de tomaca als llavis, la coïssor dels genolls pelats, la joia de l’infant dins de la ferrada al pati de l’estiu, un far abandonat sota un cel de foc, un fil roig de seda irrompible, les vores regalimoses d’un tall sedós i el secret que guarden i la seua penetrant humitat, una melodia de Waits bressolant un gemec de plaer en la nit de la ciutat gris de les fàbriques silents, la tibantor del sexe com la corda d’un arc màgic apuntant als estels, la impaciència de l’arquer, un bosc encès pel roig, les flames de l’auró crepitant intensament en la tardor de la vida, un vent suau vinclant amorosidament els joncs d’uns aiguamolls llunyans, aquella pell bullint, aquell cos nu engolit al remolí de l’etern, la calentor de les mans entre unes tremoloses cuixes de setí, uns solcs plens de sal en l’almosta de la mà del pare, el batec de les campanes dins del cor d’un capvespre somnolent de diumenge, el plor i l’alegria en la desesperació i en el somni acomplert, l’olor de la terra treballada, la dels llençols acabats de rentar, l’olor del rent, la visió excitant de les sirenes del desig grimpant enmig de les aigües gèlides, grises i agitades del port de Rosko, unes petjades de dona en la sorra d’una platja batuda pel temporal, les notes d’un orgue de carrousel i uns cavallets de fira i una poma de caramel i una mesureta de borles de sucre, una nostàlgia de taverna de joventut, una nostàlgia d’alcohols i cos derrotat per la febre del plaer, un regalim d’esperma sobre uns llençols rebregats, l’enyor, tots els enyors junts...
 
El temps corre i acaça però Likael encara s’afanya més que aquell vell malparit, tant que els seus peus quasi no toquen terra. I aleshores, de colp i volta, astutament trenca la seua trajectòria i, camp a través, ja quasi sense esma, panteixant, agafa la direcció de l’estany de Coronc. El vell li respira a l’alè, quasi el té, però, finalment, Likael aconsegueix arribar a l’aigua i, tot d’una, s’hi llança i se submergeix i cau al fons com una pesant pedra. El temps resta desconcertat, llisca amunt i avall com un sabateret sobre la làmina d’aigua verdosa. Enfonsa el cap dins l’estany i amb uns ulls enormes intenta vanament descobrir la seua peça entre les algues, entre les bremes daurades, les tenques, les robustes carpes, les sandres, les anguiles. No el troba. S’enfurisma. Udola. Es desespera i, a la última, amb la boira de la boqueta nit, se’n va i es perd en la profunditat del bosc. Likael, mentrestant, bressolat pel cant de les fades de l’aigua, s’adorm profundament, somia en la vastitud del futur.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat