Tanmateix, es tracta de tot el contrari: una llunyana assemblea, allà pels anys setanta, abans de la mort del dictador Franco, probablement influïda per la França del ’68, va defensar un mot avui més oblidat que periclitat: espectaculotariat. Som els ciutadans els qui hem de defensar el paper de la cultura, els llibres, les mostres, la música, el teatre, el cinema… que ha d’estar al nostre abast, en les sales que correspon, amb la participació col·lectiva i els mitjans tècnics que cal per a cada proposta. En canvi, quant al cinema –com si es tractara d’una metàfora, atés que aquest mitjà arrossega els altres- els ciutadans ens comportem com si no hi haguera més remei que tindre les cartelleres de quasi tot l’espai, de quasi tot el territori, ocupades per lamentables i alienants films de consum made in USA o sota les mans de les multinacionals: com si no tinguérem més remei.
La cultura ajuda no sols a conéixer el per què d’una situació tan injusta, sinó també a descobrir qui i amb quins interessos s’amaga darrere d’un panorama tan mesquí, tan menyspreatiu. Gent compromesa, de sobrada reacció front a temes socials d’urgent atenció –l’ensenyament, la sanitat, la dona, les lleis de l’avortament, el medi ambient, etc.-, respon tranquil·lament que no té cap culpa que moltes pel·lícules atractives i necessàries no arriben a estrenar-se, o que ho facen d’amagatotis, que no les puguen veure a la seua ciutat, al seu barri, al seu poble… Jo crec que la responsabilitat és de tots i que cal desemmascarar tots els enemics de la cultura, en particular tots aquells qui –amb una impunitat construïda sobre el cinisme- practiquen el que he anomenat crim contra la cultura.
Acabaré, no pot ser d’una altra manera, citant una sèrie de títols fonamentals que la gent hauria de conéixer de memòria i, quasi com si es tractara d’un ‘quizz’, brutalment inèdits o desconeguts: Indignados, de Tony Gatliff, La por, de Jordi Cadena, Ignasi M., de Ventura Pons… La llista pot continuar, la situació caldria capgirar-la.
