Els Gaudi de 2017 eren una ocasió, una oportunitat, de subratllar les diferències, d’explicitar davant l’alcaldessa de Barcelona, davant el president de la Generalitat, davant l’ICAA, davant tot Déu, que Catalunya donava suport a alguna cosa diferent, una producció més modesta, més dificultosa. Llevat d’excepcions, com el documental de TV3 -també els Goya van premiar el curt documental de Juan Vicente Córdoba o el llargmetratge antisistema Frágil Equilibrio…- Alcaldessa, amb premi, els premis i la gala van estar més a favor del cinema de gran pressupost –Un monstre ve a veure’m, de J.A. Bayona, va agranar en ambdues convocatòries- que el cinema més arrelat, cas de El rey tuerto/ El rey borni, de Marc Crehuet. Per posar un exemple.
El curt-metratge de ficció va ser el mateix, en els Gaudi i en els Goya. I ara arriba a l’Oscar, l’espill en el qual semblen mirar-se tots. Juanjo Giménez i el seu Timecode va triomfar a Cannes i als premis de les dues Acadèmies de cinema, paga la pena i farà un bon paper en els Oscars, mentres que el curtmetratge segueix sense comptar en les sales, en la indústria, en les lleis. Com l’IVA del 21 %, llevat d’excepcions, el càstig com a norma. L’espill dels Oscars revela la inclinació, la “formació” subjugada de les indústries española i catalana: la millor pel·lícula europea va ser Elle, de Paul Verhoeven, possiblement la més nord-americana i menys reivindicativa de les finalistes. Ens alegrem per Bayona i els seus tècnics, i per Isabelle Hupert, i –per descomptat- per Raúl Arévalo, Almodóvar, Emma Suárez, l’esmentat Juanjo Giménez, Ana Belén i Josep Maria Pou, Karra Elejalde, Bruno Oro, etc., però les contradiccions segueixen pesant massa. Potser l’edat mitjana del votants siga molt alta -ja ocorre fa anys en els malacostumats Oscars-, potser el rigor brilla per la seua absència, potser les normes de participació no siguen les adequades…
Hi ha un titular a Internet sobre els premis Gaudí que paga la pena tenir en compte: “Una gala per a riure’s de les penes del cinema”. Es pot aplicar a tots els premis. I també mereix ser analitzada aqueixa “devoció a la taquilla” que segueix pesant més que el sentit comú.
