Premis Gaudí 2017

Temps i nits de premis: els Forqué, els Feroz, els Gaudí, els Goya… Llàgrimes, emocions, missatges…,vestuari, “glamour”… Un mes frenètic, una certa repetició, un descarat mimetisme. Però els Gaudi són el cinema català, aqueix nucli, aqueix parent, aqueix univers suficientement relegat com per a crear la seua pròpia Acadèmia, el seu propi criteri. El més interessant segueixen sent les reclamacions a un govern empenyat a menysprear la cultura i castigar el cinema amb un IVA elevadíssim i allunyat de tot indici de sentit comú.

Els Gaudi de 2017 eren una ocasió, una oportunitat, de subratllar les diferències, d’explicitar davant l’alcaldessa de Barcelona, davant el president de la Generalitat, davant l’ICAA, davant tot Déu, que Catalunya donava suport a alguna cosa diferent, una producció més modesta, més dificultosa. Llevat d’excepcions, com el documental de TV3 -també els Goya van premiar el curt documental de Juan Vicente Córdoba o el llargmetratge antisistema Frágil Equilibrio…- Alcaldessa, amb premi, els premis i la gala van estar més a favor del cinema de gran pressupost –Un monstre ve a veure’m, de J.A. Bayona, va agranar en ambdues convocatòries- que el cinema més arrelat, cas de El rey tuerto/ El rey borni, de Marc Crehuet. Per posar un exemple.

El curt-metratge de ficció va ser el mateix, en els Gaudi i en els Goya. I ara arriba a l’Oscar, l’espill en el qual semblen mirar-se tots. Juanjo Giménez i el seu Timecode va triomfar a Cannes i als premis de les dues Acadèmies de cinema, paga la pena i farà un bon paper en els Oscars, mentres que el curtmetratge segueix sense comptar en les sales, en la indústria, en les lleis. Com l’IVA del 21 %, llevat d’excepcions, el càstig com a norma. L’espill dels Oscars revela la inclinació, la “formació” subjugada de les indústries española i catalana: la millor pel·lícula europea va ser Elle, de Paul Verhoeven, possiblement la més nord-americana i menys reivindicativa de les finalistes. Ens alegrem per Bayona i els seus tècnics, i per Isabelle Hupert, i –per descomptat- per Raúl Arévalo, Almodóvar, Emma Suárez, l’esmentat Juanjo Giménez, Ana Belén i Josep Maria Pou, Karra Elejalde, Bruno Oro, etc., però les contradiccions segueixen pesant massa. Potser l’edat mitjana del votants siga molt alta -ja ocorre fa anys en els malacostumats Oscars-, potser el rigor brilla per la seua absència, potser les normes de participació no siguen les adequades…

Hi ha un titular a Internet sobre els premis Gaudí que paga la pena tenir en compte: “Una gala per a riure’s de les penes del cinema”. Es pot aplicar a tots els premis. I també mereix ser analitzada aqueixa “devoció a la taquilla” que segueix pesant més que el sentit comú.

Comentaris

PEP DE L\'HORTA
1.
No sé si intencionadament o no, però el bo de Llorens s'hi oblida dels Premis Bafta 2017, de l'Acadèmia Anglesa, conduïts per Stephen Fry, amb una elegància, agudesa i sobrietat més que admirables. Els Bafta no volien ser els Oscar. I em sembla que en lloc de mirar-se estúpidament en aquell Hollywood, ens caldria mirar-nos més en aquests Bafta. Sobretot, en el cas dels Gaudí ja que tant els Gaudí com els Goya semblen perfectament coents en el sentit més ple que hi donava Escalante a la gran paraula: una coentor sublim per no acceptar el que som i voler presumir del que no som. Una distorsió ridícula a pesar d'Oro o de qui siga. Els Premis Gaudí farien bé de mirar-se més en aquests Bafta. És evident, però, que resulta més que difícil trobar un presentador tan agut i subtil com Stephen Fry. Un presentador que els comentaristes de Movistar+ no entenien i feien el ridícul més espantós amb els seus comentaris superposats de coents irredempts. La crítica política va estar a l'ordre del dia potser en totes i cadascuna de les intervencions de Fry contra Trump i totes les seues bajanades i/o follies esperpèntiques. Però ho va estar de manera subtil i més que intel·ligent. I potser això és el que ens falta, amb perdó del Bruno Oro, subtilesa i enginy: talent la qual cosa va quedar més que clara l'any passat amb la presentació falsament provocadora i ridículament surrealista, cent per cent coenta, de la inefable Rossy de Palma. Bé, esperem que Llorens comente els Bafta amb més espai que aquesta nota i que les Acadèmies, especialment la dels Gaudí, siga capaç de fixar-se en uns miralls diferents dels tòpics i grandiloqüents Oscars. Gràcies.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat